Publicitat
Publicitat

Desobediència

Tal com van les coses, aquesta Diada d'avui hauria de marcar, per al catalanisme, la fi de l'etapa de la vindicació i la protesta i l'inici dels temps de la desobediència. Amb tanta negociació pel mig com calgui, perquè sempre és millor negociar que anar a bufetades, però amb la decisió presa i assumida de desobeir qualsevol llei, qualsevol sentència, que contingui una agressió contra els elements vertebradors del país. Començant per la llengua, per exemple.

Dic que aquesta Diada hauria d'assenyalar l'inici de la desobediència catalanista perquè per part de l'espanyolisme ja s'hi han posat. La diferència, però, és que en el seu cas la manera de desobeir la llei és reescriure-la a la seva conveniència (com ha succeït amb la Constitució, i com ja va passar amb l'Estatut), o bé torpedinar-la a cop de sentència, com s'ha fet amb la del TSJC contra la immersió. En els casos més rupestres, com el de l'alcalde de Badalona, es procedeix al desafiament directe de la legalitat vigent i al foment del conflicte social dins la pròpia comunitat que es governa. Però, sigui d'una manera o sigui d'una altra, el fet és que l'espanyolisme desobeeix la llei, encara que sigui la que ell mateix ha promulgat. En justa correspondència, ha arribat l'hora que el catalanisme gosi poder fer el mateix sense que li tremolin les cames (o, almenys, sense que la tremolor es noti gaire).

De desobediència en sabia un niu el doctor Josep Termes, que va dedicar tota la vida a estudiar-la. I a practicar-la, com testimonien les dues expulsions de la universitat (com a estudiant, primer; després com a professor) que va haver de patir durant el franquisme, així com el recel que li professaven els guardians de tota mena d'ortodòxies, ja fossin nacionals, de dretes o d'esquerres. La seva obra historiogràfica, tan important, és un dels millors arguments de què disposem a l'hora de comprendre que el catalanisme ha estat i és un moviment essencialment democràtic i transversal, alimentat pels esforços i les aportacions d'una infinitat de persones, entitats, empreses i institucions sorgides de totes les classes socials catalanes. També, i de manera fonamental, de les classes populars, que van ser l'objecte d'estudi permanent (sense dogmatismes, sense apriorismes, amb una visió que era a la vegada capaç de desmitificar el que calgués i de donar valor a allò que ho mereixia) de Josep Termes.

La seva feina ingent, doncs, així com la no menys enorme biblioteca que va llegar al Museu d'Història de Catalunya, defineixen (si se'm permet el joc de paraules fàcil) els termes d'aquesta desobediència que ara és necessària. A saber: radicalitat democràtica, transversalitat ideològica i social, i un profund sentit de rebuig de la injustícia, per molt institucionalitzada que es presenti. El respecte a la llei és fonamental, però hi ha un requisit previ a aquest, més essencial encara: que els legisladors siguin justos. Si això no és així, la desobediència no tan sols esdevé legítima, sinó també necessària.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT