Desperta, Amèrica
El filòsof Isaiah Berlin va observar fa temps que els Estats Units eren "estèticament inferiors, però moralment superiors" a Europa. Pel que fa a l'estètica, no hi ha dubte. Savoir-vivre és una expressió francesa que l'anglès ha de manllevar. Estil vol dir moltes coses, però una raó per la qual Itàlia l'eleva tant és que serveix per disfressar la pèrdua de potència. Quan has de dirigir el món no et queda gaire temps per als nusos Windsor.
De l'estètica de les ciutats europees se'n desprèn el consol d'un passat imponent, però gairebé mai l'adrenalina de les possibilitats futures. Resulta molt agradable perdre's pels carrers de Bruges, Amsterdam, Venècia o Viena. Els seus palaus no tenen res a veure amb les obligacions del present. Ara, són contenidors immensos de bellesa.
Us agradarà vagarejar-hi com somnàmbuls. L'únic problema serà despertar-vos. Una de les coses que us cridaran l'atenció és la consciència que ara fa gairebé cent anys Europa mateixa es va fer miques a Verdun. La Gran Guerra va tenir una continuació a mitjan segle [la II Guerra Mundial]. I d'aquesta manera el poder va passar als EUA. Berlin, però, parlava d'un antecedent dels EUA actuals: un país amb confiança i que assumia les seves responsabilitats al món. Per Berlin era "moralment superior" a Europa. Crec que es referia al vigor optimista d'un país jove, encara capaç de mantenir grans il·lusions i de dirigir els esforços col·lectius a la consecució de grans projectes. Als EUA no els esqueia el relativisme moral de les decadents potències europees que, amb l'ambició esgotada o destrossada, es conformaven amb la comoditat i l'anar fent.
L'altre dia parlava del puritanisme amb un amic nord-americà que em va fer aquesta observació: "No fustiguis el puritanisme: és el que ens va fer el país que som". I és veritat: els EUA sempre s'han caracteritzat per l'idealisme del poble posat dalt d'una muntanya [N. del t.: citació bíblica, Mt 5,14, que s'utilitza en la retòrica política americana] però també per una sòlida ètica del treball. Quan vaig demanar la nacionalitat nord-americana i vaig haver de fer una prova d'anglès, la segona frase del dictat deia: "Avui passaré el dia treballant de valent".
Però està clar que no pots treballar si ets a l'atur, i aquesta és avui dia la situació d'un 9,1% dels nord-americans i d'un 24% dels joves. Aquestes xifres criden l'atenció i, a més, no són passatgeres; reflecteixen canvis en l'economia mundial. Cada dia les economies en desenvolupament produeixen deu milions més de persones de classe mitjana capacitades per ocupar les feines dels nord-americans.
El més preocupant és que la resposta dels EUA a aquesta crisi sembla pròpia d'un país d'edat madura, d'una nació que ha perdut el to moral optimista, la capacitat de reaccionar i de sortir triomfadora. En aquest aspecte clau, Barack Obama no se n'ha sortit.
Berlin deia que els americans eren la mena de gent per als quals "dos i dos fan quatre i sempre volen respostes simples, un sí o un no". Ara han deixat de ser-ho, estan confosos.
Recentment, Bill Clinton va criticar Obama a Newsweek i va proposar 14 mesures per crear ocupació. Atès que durant la presidència de Clinton es van crear 23 milions de llocs de treball, encara que faci una mica de mal, potser paga la pena escoltar els seus consells. A mi em van cridar l'atenció dos temes subjacents: la necessitat d'una política energètica i d'una política industrial.
Vet aquí la raó: és absurd que sota l'administració Obama el terme canvi climàtic s'hagi convertit en impronunciable i que les iniciatives en tecnologia verda s'hagin considerat part d'una disputa ideològica estèril. Al marge del l'escalfament global, l'ús intel·ligent dels recursos és estratègicament rellevant per als EUA. També és absurd que a les grans empreses nord-americanes, que han aconseguit uns beneficis d'1,68 bilions de dòlars durant l'últim trimestre del 2010 i que neden en un mar d'efectiu, els vagi tan bé, mentre que l'ocupació no revifa i cada vegada més nord-americans passen angúnies.
Res de tot això no és bo, ni moralment ni en cap altre sentit. Els Estats Units necessiten una política energètica i una política industrial. No tenen cap rumb en política verda i (a desgrat dels impulsos capitalistes puritans) han de trobar la manera de fer que les corporacions americanes s'involucrin en la recuperació nacional. En aquest aspecte hauríem de mirar Europa: ara Copenhaguen s'escalfa a l'hivern cremant la seves escombraries, i Alemanya té un 6% d'atur, en part gràcies al fet que el govern i les grans empreses han cooperat per mantenir els llocs de treball. Una de les idees de Clinton en matèria d'energia feia referència a les subvencions que Obama havia ofert per a la creació d'empreses verdes. En els últims anys els Estats Units van passar, segons apuntava l'expresident, de tenir menys del 2% del mercat de fabricació de bateries d'alta capacitat per a cotxes híbrids i elèctrics a tenir-ne el 20%, amb trenta noves plantes recentment construïdes o encara en construcció. I aleshores -agafeu-vos fort- els republicans, al Congrés, no van prorrogar el pla perquè el consideraven un programa car , més que la retallada d'impostos.
Això és una bogeria, el súmmum de la traïció dels polítics nord-americans al poble nord-americà. Com apuntava Clinton, "podríem crear molta ocupació d'aquesta manera", és a dir, combinant l'energia verda i la política industrial.
Obama ha perdut l'oportunitat de portar el lideratge en aquestes matèries. Els nord-americans, va indicar també Berlin, són "el grup més gran d'éssers humans fonamentalment caracteritzats per la bona voluntat que s'hagi aplegat mai". Però els seus representants polítics han perdut el rumb moral. La història dirà on portarà tot això.
