Despintura de Carles Hac Mor
Rebenta l’hospici i, de la polseguera dels seus murs esboldregats, n’emergeix, agegantada i gegantina, la figura del poeta Carles Hac Mor. Ell s’agradava de dir-se infrapoeta o antipoeta, però a desgrat del seu gust pels prefixos negatius, per les apories i per les antinòmies, el que ens queda és un poeta de l’alçada d’un campanar. D’un campanar de Ponent, per descomptat, d’aquells que sobreïxen la boira per regalar a qui la vulgui una visió de la llum. Crua, tal vegada, però llum pura al cap i a la fi.
És la llum que trobem als poemes de llibres com S’ha rebentat l’hospici, Cabrafiga, M’he menjat una cama (una rèplica entre paròdica i respectuosa a Gabriel Ferrater) o el recent Himnes del no-ésser, que ara haurem de llegar com un resum del seu pensament artístic i vital. També hi ha llum en els seus assajos, com Despintura del jo, que ell mateix no sabia si s’havia de classificar com a assaig o com a poesia, o a les seves novel·les -que per descomptat eren antinovel·les-, i es desprèn una llum especialment reveladora dels escrits que va compartir amb la seva estimada i inseparable Ester Xargay, també poeta de primer nivell, com ara el volumet Epítom infra nu o no, que, com avisava el subtítol, eren “ombres de poemes de Marcel Duchamp”.
El coneixement que entre Carles Hac Mor i Ester Xargay han arribat a atresorar sobre la cultura francesa, i en particular sobre les seves tres primeres dècades del segle XX, és impressionant i ens ha il·luminat també a tots, encara que en alguna ocasió la llum fos, com diria Espriu, “de color de crim de boig”. Però ni que vingui a bufetades, la llum sempre és llum i s’agraeix com a tal.
Carles Hac Mor va practicar intensament gèneres literaris com l’escalaborn o la paraparèmia, que ell mateix s’inventava i que segurament només ell sabia en què consistien, però tant se val, perquè ens fascinaven a tots els seus lectors, que em penso que no és exagerat qualificar com a estupefactes permanents. La celebració del llenguatge i de la imaginació que es desplega a cada poema de Carles Hac Mor no tan sols és lluminosa, com dèiem, sinó també encomanadissa, i convida a la celebració de la vida mateixa.
Carles Hac Mor no aspirava a tenir raó, perquè la raó està sobrevalorada i ell ho sabia. De Francesc Pujols ençà, potser cap altre poeta català no ens ho havia fet passar tan bé mentre ens obligava a pensar tan de veres sobre les grans qüestions estètiques i vitals. Ara diu que se n’ha anat, però és un altre truc. No puc dir que arribéssim a ser amics, però sempre m’acompanyarà el seu somriure sorneguer quan em tustava l’espatlla i em preguntava: “Alzamora, com va això dels poemes?” I és que Carles Hac Mor no hi creia, en els poemes. Tal vegada per això en va escriure de tan bons.
