Després de collar les autonomies, Montoro es fixa ara en les empreses
El govern espanyol té previst aprovar avui un decret llei per obligar les empreses que facturin més de 10 milions d’euros a avançar l’impost de societats. D’aquesta manera, Cristóbal Montoro espera recaptar 8.000 milions d’euros, una xifra que li permetrà maquillar el dèficit de l’Estat en un exercici, el del 2016, en què ja ha rebut molts advertiments de Brussel·les. Però en realitat es tracta d’un simple truc comptable, un més als quals ens té acostumats Montoro, ja que a partir del 31 de desembre haurà de tornar bona part d’aquests diners. Però el mal ja estarà fet per a les empreses, sobretot les petites i mitjanes, obligades a empitjorar la seva tresoreria per treure les castanyes del foc a un govern incapaç de quadrar els números i que s’acontenta amb reduccions artificials i fantasmagòriques del dèficit.
A més a més, resulta que aquest decret llei s’haurà de convalidar al Congrés, on el PP no té assegurada, ni de lluny, una majoria parlamentària per tirar-lo endavant. El modus operandi de Montoro amb les empreses és molt semblant al que ha practicat amb les autonomies. L’any 2014, per exemple, Montoro va retenir més de 8.000 milions d’euros que corresponien a les comunitats pel model de finançament, i no va ser fins al juliol passat que els va entregar. Amb aquest tipus d’estratagemes Montoro aconsegueix finançament gratis per a l’Estat, ja que passa a disposar de líquid sense pagar ni un cèntim d’interès. És molt normal, doncs, que hi hagi malestar empresarial amb el govern espanyol, com revela avui l’ARA. La indignació encara és més gran si tenim en compte que el PP es vanta de ser un partit que abaixa impostos i afavoreix l’activitat econòmica. I és precisament per compensar el buit de les rebaixes fiscals aprovades abans de les eleccions que ara es veu obligat a aquest tipus de maniobres per tapar el forat que ha provocat en els comptes públics la reducció de la recaptació.
En el fons, però, al darrere hi ha una concepció de l’acció de govern basada en la creença que l’Estat ha de poder disposar dels diners dels ciutadans o les empreses a voluntat. Una mentalitat estatista i jacobina, en què el poder resideix en els funcionaris que ocupen els ministeris i en què sovint s’ignora la realitat socioeconòmica de la gent que treballa cada dia per poder complir amb les seves obligacions fiscals. Un model, en tot cas, a defugir.
