Déu i Morgan Freeman
El canal National Geographic està emetent des del mes passat la sèrie documental The story of God with Morgan Freeman. L’actor de Hollywood és el narrador d’una recerca televisiva sobre la figura de Déu en diferents cultures i a través de diverses confessions. Cada capítol s’hi acosta des d’un vessant diferent: la creació, què és Déu, per què existeix el mal, el poder dels miracles, l’apocalipsi o què hi ha després de la mort. Utilitzar grans actors per donar rellevància a les sèries documentals és una moda entre els famosos de Hollywood. Els dóna una pàtina d’intel·lectualitat i compromís molt cobejada. Els actors i actrius (Sean Penn, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Queen Latifah...) proporcionen, a canvi, una repercussió extra al contingut del documental.
The story of God with Morgan Freeman interessarà molt més als creients que als ateus, però el documental fins i tot procura deixar una porta oberta als descreguts per, com a mínim, estimular-los el vessant més espiritual en els aspectes més terrenals. Hi ha certa voluntat d’universalitzar la mística. De fet, la sèrie documental arrenca a Memphis, el bressol del blues, parlant de B.B. King i John Lee Hooker. Si hem de ser francs, Morgan Freeman no s’hi esforça gaire i tot i així te l’escoltes. La seva veu hi ajuda. I executa la presentació i les entrevistes amb una parsimònia i un somriure condescendent que dóna pau. Hi ha moments en què sembla que Déu i Freeman es fusionin. Com si fos una pel·lícula en què l’actor interpreta el rol del creador. Després de reencarnar-se en Mandela, el següent pas només podia ser aquest. El documental està plantejat a base d’entrevistes a experts de la teologia, la ciència i la cultura. No hi ha doctrina (si més no gaire forçada) sinó pedagogia de les religions, tot i que és evident que es fa des d’una mirada cristiana. Freeman viatja arreu del món i s’exposa a diferents exercicis espirituals i científics. Se sotmet a un escàner mèdic per comprovar si existeixen manifestacions físiques de Déu dins el nostre cos. Sembla que després de meditar sobre Déu, el lòbul frontal experimenta una irrigació sanguínia més gran. Un fet que els laics no aconsegueixen que passi quan els demanen que facin el mateix procés.
Parlar de Déu i religions a la tele és complicat sense caure en la carrincloneria, la doctrina o l’avorriment. I això que sovint és quan ens asseiem davant de la tele que invoquem Déu en va i exclamem cada dos per tres “Déu meu!” depenent del que hi fan. Encara que sigui per un dia, a Déu li toca ser protagonista.
