Deu d’abril
Oh, fuck. Enric Millo ha parlat, en una entrevista a La Xarxa, de la compareixença d’Alícia Sánchez-Camacho el dia 10 d’abril, durant la comissió d’investigació sobre frau fiscal i corrupció política. M’ho bloquejo a l’agenda. A l’entrevista ha dit que “segurament a algú li sorprendran coses que coneixerà aquell dia”. Fuck, fuck, refuck! Què més sabrem? Que finalment Sánchez-Camacho i Álvarez van anar al Nuba, aquest local on hi ha “chicos de nuestra edad ”? No m’estranyaria. “ The perfect atmosphere for the best chic nights ”, hi diu a la pàgina web. Oh, sí. Tinc ganes de sorpreses. I les meves cinquanta millors amigues, també. Per això ja hem encarregat el clàssic sopar de pica-pica (“ picoteo ”, en diuen les dues examigues a la gravació). I també estem tramitant el lloguer d’una bruixa que pugui fer factura. No és que hi creguem, però volem emular en tot un “party ” com els que fa Alícia Sánchez-Camacho a casa seva. I ella, segons que diuen que diu a la gravació, en un d’aquests parties amb picoteo va llogar una pitonissa. L’única cosa que ens falla -també segons conversa camarguil- són els mobles antics portats dels Estats Units que decorin l’ambient. Para lo demás, somos las mismas en todo.
En Millo ha dit també que “no té cap por que finalment la justícia aixequi la prohibició de difondre el DVD del dinar al restaurant”. Bé. Jo, si fos ell, tampoc la tindria. Ell no és el que xerra i xerra i beu i menja en aquell dinar tenebrós i pornogràfic. Ell només hi pot guanyar, si això es difon. Una gravació entre homes hauria despullat altres qüestions, també patètiques, però no aquestes. Totes resultaríem poca cosa parlant així de sexe, de bòtox, de bosses de mà i de bosses dels ulls, xafardejant sobre si aquest company de partit té aquest mal vici, i assegurant que els dels altres partits em tiren la canya. Quanta compassió faria jo al seu lloc, una mica piripi, com una barreja trista entre Ana Obregón i Blanche Dubois.
