Publicitat
Publicitat

Déu ha mort, visca el Mercat!

Acabo de rebre un document que circula per internet en què es fa referència a la importància de dir coses agradables a familiars, amics i coneguts com a propòsit d'any nou. El PDF, amb imatges i sons d'anunci televisiu, d'allò més captivador, sembla produït per nord-americans d' aquells tan optimistes, entestats a fer-nos suposar que si nosaltres canviem, el món també canviarà. No sé fins a quin punt, a hores d'ara, aquest canvi és possible. Mai no ens havíem sentit tan inermes ni havíem tingut al davant un poder multinacional tan opressiu. Una mena de monstre insaciable, predisposat a empassolar-s'ho tot i al qual ni Sant Jordi seria capaç de vèncer.

En altres èpoques la humanitat va lluitar per canviar el món contra els tirans, els dictadors, els opressors dels pobles, tant si eren monarques absoluts com generals embogits pel poder o fonamentalistes trastornats. Fins no fa gaire temps, fins a la caiguda del Mur de Berlín -que Occident celebrà com un gran dia i ho fou, però de conseqüències en certa mesura imprevisibles, precisament en desfavor de les classes treballadores-, l'enemic depenia de les ideologies, però tenia un rostre concret i visible. L'anomenat Teló d'Acer, que dividia el món occidental en dos blocs, països comunistes i països capitalistes, servia per recordar als capitalistes que l'opció comunista era present. I la por a aquesta opció féu possible molts dels drets que fins fa poc els treballadors vam anar guanyant. Escric fins fa poc, perquè des de la conversió de Rússia al capitalisme, Occident ja no té cap por a la bèstia negra del comunisme, les escorrialles del qual només són presents en petits partits europeus d'escadussera implantació -només cal mirar el nombre de diputats que treuen a les eleccions- i en països caribenys com Cuba i Veneçuela, on personatges de minsa credibilitat com els germans Castro i Chávez intenten demostrar que la utopia vuitcentista de Marx i Engels encara té vigència.

Si a Occident, a Europa i als Estats Units, sembla impossible cap forma de govern que no estigui d'acord amb el model capitalista, si el mercat té la paella pel mànec, és ben clar que les condicions de treball empitjoraran, que els sous baixaran i que l'atur augmentarà i els pobres seran més pobres. Com es pot impedir? De moment, ens diuen els polítics, no es pot. Cal pagar els deutes externs, que s'encareixen perquè els que ens deixen els diners -els mercats- no es refien de nosaltres. Però com són? I on són? Tenen un rostre invisible. Són enlloc i pertot, com el catecisme que estudiàvem de petits deia que hi era Déu, encara que ningú no el pogués percebre. Els poders econòmics que ens escanyen s'han apropiat el seu paper i la seva omnipotència. En certa mesura, en aquests temps laics, abolit allò que consideràvem sagrat, els mercats són Déu. I contra Déu, també ho diu la Bíblia, sembla que és impossible lluitar.

Així com en el passat les creences religioses dominaven els poders polítics, els polítics d'ara han decidit supeditar-se als poders econòmics. Abans els monarques ho eren perquè representaven Déu a la terra, el seu poder era d'origen diví i, per tant, calia que fos acceptat per tothom. Avui els caps de govern europeus, representants del nou Déu Mercat, no manen, només són manats com titelles manejades pels que són els amos dels diners, omnipotents i invisibles. Per això els partits tant d'esquerres com de dretes tenen un marge força reduït de possibilitats d'actuació i els ciutadans europeus, desil·lusionats i empobrits, en som cada cop més conscients. Em pregunto si no caldria, preservant les democràcies, fer un exercici de sentit comú i en les properes eleccions en lloc de votar partits votar grups econòmics i grans multinacionals.

I ara retorno al començament del meu article per lligar-ho amb tot això, no es pensessin que aquest text no té ni cap ni peus. La proposta del PDF s'escau en certa mesura amb aquest panorama aterridor que ens anuncien les mesures econòmiques tot just en començar el 2012. Així com els deu florentins que fugiren de la pesta que assolava la seva ciutat el 1348, segons explica Boccaccio, per apaivagar l'obsessió del contagi es passaren l'estona contant-se històries, nosaltres, deixats de la mà dels mercats, hauríem de fer minvar les nostres preocupacions refugiant-nos en aquells valors que encara el capitalisme corrosiu no ha aconseguit enviar en orris: els lligams amb la família, els amics, els companys, l'afecte i la solidaritat. No canviarem el món, com el PDF optimista assegura, però el nostre, l'íntim i quotidià, el farem més agradable. Per cert, gràcies, moltes gràcies per llegir-me.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT