Publicitat
Publicitat

Deures per al dia 2

DEBATS

He llegit Cuyàs i Voltas, solidaris amb el neguit dels seus amics catalanistes que no volen la independència. També he llegit Ramoneda imaginant un estat lliure associat com a solució de síntesi. Totes aquestes reflexions em semblen pertinents i pròpies de gent que mira de no fugir de la realitat. Cal pensar en el 2 d’octubre, en com ens quedarà el país, passi el que passi el dia 1. Però cal protegir-se de xantatges emocionals. L’independentisme ha fet emergir les contradiccions de l’autonomisme, la cara fosca de l’Espanya constitucional i el divorci creixent entre les aspiracions d’una gran massa de població i unes elits acostumades a fer-se obeir. Qualsevol canvi que s’esdevingui en l’estatus polític de Catalunya serà conseqüència directa de la pressió exercida pels independentistes, i no del conformisme assenyat, pretesament pragmàtic, del catalanisme tradicional.

HIPOCRESIA

Una virtut de l’independentisme és fer sortir a la llum la hipocresia dels gurus que durant dècades van exercir l’hegemonia. Els que a finals del segle passat somreien amb condescendència davant l’independentisme aleshores marginal, que era sistemàticament bandejat del debat públic. Els que durant el primer tripartit tractaven Carod i Puigcercós com dos pagesots i, després del fiasco de l’Estatut, demanaven a la societat catalana una rectificació per admetre la derrota i tornar al confortable camí del seny. Els que, quan l’independentisme va començar a tenir veu, van dir que en democràcia es pot parlar de tot. Els que es van apuntar al carro del dret a decidir pensant que mai hi hauria opcions reals d’exercir-lo. Els que van votar sí-sí el 9-N exclusivament per quedar bé. Tots els que van flirtejar amb el sobiranisme preveient que el podrien domesticar per obtenir una dosi extra de l’ alpiste, com en deia Alfonso Guerra en els seus anys de glòria.

DECEPCIÓ

Molts d’aquests, parapetats rere el poder de l’Estat, bancs i empreses, grans grups de comunicació, trones i faristols que solien dictar l’opinió pública, es queixen de la situació actual utilitzant expressions indignes com pensament únic, cop d’estat i purgues. I deslegitimen el referèndum amb l’argument que la seva opció no s’hi veu reflectida. Caldria recordar a aquests antics mandarins que al referèndum de l’Estatut del 2006 els independentistes no se sentien interpel·lats ni pel sí ni pel no, i molts es van abstenir, però mai, mai, mai van intentar deslegitimar la convocatòria, ni la majoria que la va tirar endavant. Respectaven massa el Parlament català. I, per descomptat, en cap cas van fer pinya amb les forces reaccionàries de l’Estat que pretenien acabar amb aquelles modestes aspiracions autonomistes, amb arguments infamants com els d’avui. Senzillament: ells van esperar el seu torn. Pensaven que tenien dret a intentar-ho, i que tots els demòcrates, en aquest punt, els respectarien. “Què es pensaven que és, Espanya?”, va dir Pujol durant la guerra de l’Estatut. Però la decepció més punyent, per als independentistes, no està sent Espanya.

I, malgrat tot, el dia 2 d’octubre tots plegats haurem d’imposar-nos l’amnèsia i començar de zero.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT