Publicitat
Publicitat

Deute, depressió, DeMarco

Hi ha hagut moltes coses criticables en la política econòmica de Barack Obama. Però el més determinant durant els últims anys no són els errors d'Obama, sinó la tàctica de terra cremada de l'oposició republicana, que ha fet tot el que estava a les seves mans per obstaculitzar l'acció del president i que, ara, havent bloquejat les seves mesures, espera guanyar la Casa Blanca afirmant que aquestes mesures han fracassat.

Aquesta mateixa setmana la xocant negativa del director de l'Agència Federal de Finançament de l'Habitatge -un supervivent de l'era Bush a qui l'actual president no ha pogut substituir- a alleujar el deute dels hipotecats, il·lustra perfectament com han anat les coses.

Posem marc a la notícia: molts economistes creuen que l'excessiu deute domèstic, una herència dels anys de la bombolla, és el factor principal que frena la recuperació econòmica. Per dir-ho ràpid, el deute excessiu ha generat una situació en la qual tothom intenta que les despeses siguin inferiors als ingressos. Com que això és col·lectivament impossible -la meva despesa és el teu ingrés, i la teva despesa és el meu ingrés- el resultat de tot plegat és una economia permanentment deprimida.

Com hi hauria de respondre la política? Una resposta és amb despesa pública per aguantar l'economia mentre el sector privat arregla els seus balanços; ara no és el moment per a l'austeritat, i les retallades en les compres estatals han estat un gran llast econòmic. Una altra resposta és amb una política monetària agressiva, raó per la qual és tan escandalosa la negativa de la Reserva Federal a actuar davant l'alt índex d'atur donant menys prioritat a la inflació.

Però la política fiscal i monetària hauria d'anar acompanyada d'un alleujament del deute. Reduir la càrrega dels nord-americans en dificultats financeres significaria crear més llocs de treball i donar més oportunitats a tothom.

Per desgràcia, els esforços inicials de l'administració Obama en aquest sentit van ser infructuosos: per evitar afavorir els deutors que "no s'ho mereixen", els responsables governamentals van imposar tantes restriccions que el programa no ha anat enlloc. Més recentment, però, l'administració s'hi ha posat amb una mica més de seriositat.

I el lloc per subministrar un alleujament del deute són òbviament les hipoteques concedides per Fannie Mae i Freddie Mac, les entitats prestadores que tenien suport governamental i van haver de ser nacionalitzades en el declivi de l'administració Bush.

La idea d'utilitzar Fannie i Freddie la defensen tots dos partits. En efecte, Glenn Hubbard, degà de la Universitat de Colúmbia, un dels consellers principals de Romney, ha demanat que Fannie i Freddie permetin que els propietaris de cases amb escàs o nul patrimoni refinancin les seves hipoteques, cosa que reduiria de manera dràstica els interessos que paguen i proporcionaria un important estímul a l'economia. L'administració Obama està a favor d'aquesta idea i ha proposat també un pla especial d'alleujament per a hipotecats en dificultats greus.

Però Edward DeMarco, director en funcions de l'organisme que supervisa Fannie i Freddie, es nega a tirar endavant el refinançament. I aquesta setmana va rebutjar el pla d'alleujament de l'administració.

Qui és Ed DeMarco? És un funcionari que és va convertir en director en funcions de l'Agència Federal de Finançament de l'Habitatge després de la dimissió del director designat per Bush, el 2009. Encara ocupa el càrrec, ja en el quart any de l'administració Obama, perquè els republicans han bloquejat al Senat tots els intents de nomenar un director permanent. I la idea de proporcionar un alleujament del deute, senzillament, no li agrada.

En la carta en què rebutjava el pla d'alleujament, DeMarco adduïa raons remarcablement pobres. Deia que el pla, tot i que millorava la situació de l'organisme gràcies als subsidis del departament del Tresor, comportaria una pèrdua neta per als contribuents, una conclusió no sustentada per les anàlisis dels treballadors de l'agència que ell dirigeix, els quals mostraven que la mesura comportaria un guany net. I val la pena assenyalar que molts prestadors privats han ofert exactament la mateixa mena de grans reduccions que DeMarco rebutja, tot i que aquests prestadors, a diferència de l'Estat, no tenen cap incentiu per tenir en compte que l'alleujament del deute enfortiria l'economia.

El més important, però, és que DeMarco sembla no haver entès quina és la seva feina. Ell hauria de dirigir l'agència i protegir les seves finances, i no dedicar-se a fer les polítiques relatives a l'economia nacional. Si el secretari del Tresor, com a representant del president, mira de subsidiar l'alleujament del deute d'una manera que, de fet, reforça l'agència, el cap de l'agència no té per què bloquejar aquesta mesura. Fer-ho hauria de ser motiu suficient per acomiadar-lo.

Es pot fer fora DeMarco? Últimament he vist anàlisis contraposades sobre aquesta qüestió, tot i que una cosa és evident: si Obama és reelegit, pot substituir-lo, i ho ha de fer, servint-se del dret que té a nomenar algú mentre el Senat es reconstitueix. En realitat, ja ho hauria d'haver fet fa anys. Com deia, Obama ha comès molts errors.

Però l'assumpte DeMarco posa de manifest, una vegada més, fins a quin punt la política econòmica dels EUA ha estat paralitzada per una oposició política inflexible i irresponsable. Si la nostra economia està encara en una depressió profunda, part de la culpa, i jo diria que la major part, no correspon a Obama, sinó als mateixos que intenten utilitzar aquesta depressió de l'economia per treure'n profit polític.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT