Publicitat
Publicitat

Deutschland

Deutschland significa "la terra de la gent, la terra del poble". En la seva versió catalana, Alemanya (alle + mann) es podria interpretar com el país "de tots els homes". No és un mal començament.

Els països, com les persones, tenen les seves característiques, la seva història, les seves llegendes, els seus mites i les seves creences i els seus estereotips. Sovint no ens agrada que ens posin etiquetes, encara que fins i tot institucions tan properes com les famílies són grans especialistes a fer-ho. Així es configuren estigmes de vegades difícils de trencar com ara: "Sempre s'escapoleix", "És un tros de pa", "La sap llarga", "És un somiatruites"... I un cop les persones han estat etiquetades és difícil canviar-los el guió. Amb els països passa el mateix, i en la nostra Europa tan plural es fa molt complicat deixar enrere els tòpics.

Alemanya va ser la protagonista de dues guerres mundials i va ser derrotada en totes dues ocasions. Ho va perdre tot: no només persones i poder material i econòmic, sinó també valors. Al llibre Memòries d'un europeu, Stefan Zweig explicava que un dels danys col·laterals de la Primera Guerra Mundial va ser la pèrdua de la seguretat. Abans, deia, es vivia en un món segur, en què tot estava planificat, tot tenia les seves normes. Tothom sabia de què disposava i què li corresponia, què és el que estava permès i què estava prohibit. Aquest sentiment de seguretat era la possessió més desitjable de milions de persones. Després de la Primera Guerra Mundial, tot allò es va perdre i el món va deixar de ser un lloc segur.

La Segona Guerra Mundial va superar amb escreix la Primera, tant en durada com en la intensitat dels combats, així com per la quantitat de pèrdues humanes i de recursos utilitzats. Hi van participar 61 estats, es van mobilitzar 110 milions d'homes, el cost econòmic va ser de més d'un bilió de dòlars i hi va haver més de 60 milions de morts.

Però possiblement la pèrdua més important va ser la del valor moral: el descobriment de l'Holocaust i la incredulitat que s'haguessin pogut cometre aquelles barbàries. Això va fer que afloressin grans interrogants al voltant de la responsabilitat individual, els límits de l'obediència i el pes de la responsabilitat col·lectiva. Crec que una de les preguntes no resoltes se centra en la dificultat d'entendre com pot ser que un poble culte, emotiu i amant de la música es deixés embogir per la política del Tercer Reich. Com es pot explicar, si no, el mutisme de tota una societat davant de tanta injustícia?

Un cop acabada la guerra, Alemanya va estar en silenci durant molt de temps, i a les llars no es va voler parlar del tema. Els alemanys volien oblidar i no volien enfrontar-se als seus fills a través de la pròpia història. Jo mateixa, de jove, vaig viure a Alemanya, i recordo que sempre que preguntava sobre la guerra em responien amb evasives. Ni tan sols a mitjan anys setanta, quan ja era a la universitat, vaig aconseguir que m'expliquessin gaire cosa més. No volien tornar a ser jutjats, aquest cop pels seus propis descendents.

Quan, ben entrats els anys noranta, la televisió alemanya va emetre La llista de Schindler, la pel·lícula va arribar directament a les llars. L'impacte va ser brutal. Milers d'adolescents es van llevar el dia següent preguntant als seus pares sobre la responsabilitat dels seus avis.

La reunificació alemanya del 1990 va suposar moltes coses per a aquest país, no només en el terreny polític i econòmic, sinó molt particularment en la recuperació de la identitat nacional. Tornaven a sentir-se orgullosos de ser alemanys, finalment podien ser de nou una sola nació. I així, a poc a poc, podrien anar oblidant el passat.

Vint anys més tard, Alemanya no només és una de les grans potències mundials, sinó que torna a situar-se al capdavant d'Europa. Hi ha qui tem que d'una manera o d'una altra es pugui repetir la història; a d'altres simplement no els agrada una Alemanya tan poderosa. Però el que ningú no pot posar en dubte és la capacitat de recuperació dels germànics, la seva voluntat de treball, la seva força innovadora i la seva racionalitat. Recordo que en una conferència a Greifswald el 2006, quan aquí encara estàvem en plena eufòria econòmica i Zapatero encara no havia dit aquella estupidesa de la "desacceleració", ells ja havien començat a posar en pràctica polítiques d'austeritat i de fre de la desocupació.

Sempre he defensat la capacitat de canviar de les persones, fins i tot en els casos més difícils com pot ser la resocialització dels presos. Per això també crec en el poder que tenen els pobles de canviar. Durant aquests setanta anys, Alemanya ha pres consciència de la gravetat dels seus errors, i així ho ha reconegut; de manera que no crec que hi hagi motius per espantar-nos davant del seu nou lideratge. Europa necessita Alemanya, sens dubte, però ella sola no pot fer res. Per tant, Alemanya ha de ser europea, sense que això signifiqui que fem una Europa germanitzada.

Dit això, tinc pocs dubtes respecte a la política d'Angela Merkel. Crec que intentarà imposar una política fiscal i econòmica de control i austeritat, que s'han acabat les alegries, que ha arribat el moment de sparren (estalviar) i que probablement tornarem a l'Europa de dues velocitats. Només espero que a nosaltres ens alliberin dels clàssics estereotips i que deixin de considerar-nos "una España inferior que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste, de charanga y pandereta", com els versos de Machado. O que, si més no, recordin que la política de Kastagneten no necessàriament s'identifica amb Katalonien.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT