Diagnòstic: falta de continuïtat

Ahir el RACC definia el problema central de la senyalització a Barcelona, que és el mateix que a la resta del país: la falta de continuïtat. O vas seguint un cartell concret i en un moment clau, a la rotonda definitiva, de sobte no hi és, o pitjor encara, la indicació Vall d'Hebron es reconverteix, de cop, en Ciutat Sanitària, perquè algú va decidir afegir un obstacle més i fomentar el coneixement de sinònims hospitalaris. Sembla una broma, i ho és, i de mal gust, però en el fons té certa coherència, perquè la falta de continuïtat és potser el que més ens defineix. La societat accelerada, inconstant, fràgil i curiosa és impulsiva i addictiva alhora, anem d'aquí cap allà fent girs sobtats per retornar on érem, perquè són addiccions provisionals, fins que una nova moda se'ns emporti. L'avantatge és aquest, són esclavituds voluntàries, disfressades d'elecció, i el sistema n'inventa una de més seductora que ens en desenganxa, però per portar-nos de cap a la següent. En un congrés de periodisme fa poc es parlava directament del canvi de tiranies. De la tirania de Google, tots els mitjans pendents de com sortir-hi, a la del Facebook, tothom corrent al darrere del consumidor, sempre arribant-hi tard i espavila't a entendre Twitter que ara toca el Pinterest. És apassionant, el món intermitent, i angoixant, perquè la discontinuïtat és massa contínua, sen-se temps per agafar aire.