07/02/2011

Diàleg de futbolistes

2 min

Dissabte vaig tenir la impressió d'estar vivint un nou i rar fenòmen, com si el Barça hagués travessat una altra pantalla i hagués obrat un nou prodigi, més enllà, encara, de tota la gamma de meravelles que ha estat capaç de treure's del barret aquests darrers anys.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot va començar com sempre, o sigui, amb golejada, lluïment col·lectiu i tres gols de Messi. Després, el 3-0 final va portar el rècord de les setze victòries consecutives i l'entrenador rival, Quique Sánchez Flores, ho va rematar amb elegància a la sala premsa amb una frase que capturava la dimensió del moment: "Ha estat el Barça universal, el número u, un equip genial". I llavors vaig navegar entre portades i em vaig trobar amb la del Marca, en què hi deia: "El Barcelona es converteix, de manera oficial, en el millor equip de la història de la Lliga, en sumar setze victòries consecutives".

O sigui que la màgia de dissabte era que el Barça de Messi havia aconseguit establir diàleg amb el Madrid de Di Stéfano. Cinquanta anys després, i amb mèrits i qualitats diferents, el Madrid de les Cinc Copes d'Europa i el Barça del sextet i les setze victòries s'estaven parlant de tu a tu, de mite a mite. Es parlaven els equips i els dos jugadors, la llegenda blanca i el jove blaugrana. Ho va dir l'entrenador de l'Atlètic: "Messi és el Di Stéfano del segle XXI". I ho va reblar Guardiola: "No seríem el que som si Messi no hi fos".

Els comentaris que vaig llegir dissabte a la premsa de Madrid em van fer pensar que el rècord de les setze victòries havia commocionat el Madrid més que no pas el 2-6 o el 5-0. Una cosa és que et golegin un dia, i una altra és que et destronin per sempre. No ha estat un rècord més dels molts que aquest equip ha anat escolpint. Ha semblat com si tothom fos conscient de la magnitud del canvi històric que el Barça ha anat forjant en els últims vint anys. Messi, Xavi, Iniesta i companyia han estat l'últim relleu d'una cordada que s'ha enfilat a les barbes del mite i ja no es possible fingir que el que està passant a Barcelona és un accident.

L'expressió que el Barça "és universal" ho sintetitza amb encert. Universal és aquell que queda fora de les discussions mediatitzades pels colors i les passions i s'alça al selecte territori dels patrimonis col·lectius, allà on es conserven les obres mestres constantment revisitades. Curiosament, i per acabar d'afegir raresa a la nit del dissabte, no va ser el millor partit del Barça. Anys enrere hauríem dit que l'equip havia estat sensacional, però ara el llistó de joc està tan amunt que quan li ataquen com ho va aconseguir l'Atlètic a estones, al Barça se li veuen les costures.

Gran cap de setmana, aquest. Ahir l'entrenador del Madrid va lamentar que a Messi no li donin més puntades de peu. L'home és així, què hi farem. Mentrestant, Messi parla amb Kubala, Di Stéfano, Pelé o Cruyff, i el Barça s'entén amb el Madrid de Di Stéfano. El de Mourinho, ara mateix, li queda una mica lluny.

stats