Publicitat
Publicitat

D'idees i creences

1 . CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l'Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d'expressar el salt quantitatiu de l'independentisme històric a l'independentisme de masses. És evident que l'expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversos m'inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s'hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d'integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l'assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d'increença, que diu així: "Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s'examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis".

2 . EMPRESARIS. L'atenció s'ha desplaçat cap als empresaris. En els estrats més alts del poder empresarial i financer del país hi ha preocupació i incomoditat per l'evolució dels esdeveniments des de la manifestació de la Diada i, sobretot, pel fet que el president Artur Mas entomés el rol de Moisès de la transició nacional. Hi ha nervis: el diner només és valent amb més diner a la vista i s'espanta de seguida quan veu turbulències. Però tinc la sensació que també hi ha una certa utilització de la por dels empresaris per frenar l'eufòria i justificar el canvi de ritme. Al govern de CiU li va bé tenir coartada per a la pausa, per guanyar temps, rebaixar tensió i no quedar-se sense els diners que necessita per pagar a final de mes. I des d'Espanya, utilitzar com parapet els empresaris catalans és molt útil per parar la primera embranzida. No oblidem que vivim en societats en què el temor de Déu ha estat substituït pel temor del diner. La independència no és bufar i fer ampolles.

3 . ESPERANZA. Se'n va la presidenta Aguirre. El paisatge de la política espanyola serà més avorrit. La dreta sense complexos s'ha quedat sense la seva estrella. Des que Aznar va optar per guanyar diners, Aguirre havia quedat com l'únic referent d'això que en diuen la dreta liberal espanyola. De fet és una contradicció dels termes, perquè a Espanya (com a Catalunya) la tradició liberal és gairebé inexistent. Però aquí anomenen liberal el model Bush fill, que combinava el liberalisme econòmic amb posicions extremadament reaccionàries en política i moral. Tanmateix, d'Aguirre cal aprendre'n una cosa: en política, la lluita ideològica és fonamental. Ella no se'n va distreure ni un sol dia. Una lliçó que l'esquerra sembla haver oblidat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT