Dir ‘terrorista’ obre una porta a la tortura
Ha sonat ben hipòcrita aquest esquinçament de vestidures d’alguns polítics dels EUA en fer-se públic el que ja tothom sabia: que la CIA torturava regularment en la guerra contra el terror engegada arran de l’11-S.
Però si la tortura, vestida d’eufemismes transparents, ha arribat a ser legal en el país de l’Estàtua de la Llibertat és perquè un marc ideològic l’avalava; i aquest marc, l’anomenat discurs del terrorisme, té còmplices per omissió arreu del món.
Diu aquest discurs que el terrorisme és una follia que no hem de combatre buscant-ne la causa. Aznar ho formulava així el 2003 a Nova York:“El que assassina en nom d’una pàtria, un Déu o un model social no és patriota ni idealista: és un assassí”.
La frase aniria com anell al dit al que fa Obama -assassinar selectivament amb drones, en nom d’una pàtria, un Déu i un model social, milers de persones-, si no fos que Aznar i el seu discurs parteixen de la base que els terroristes no són persones.
Terrorista és avui un adjectiu que deshumanitza, i deshumanitzar és la condició necessària per legitimar la tortura. Quan el pengem a algú i aquest algú és torturat, ¿fins a quin punt ens en podem rentar les mans?
Molts mitjans diran que el seu ús de terrorista no deshumanitza sinó que descriu un tipus de violència: la dels atemptats contra civils. Però l’argument planteja un gran interrogant: ¿qui mana en les paraules?
¿Som responsables del que volen dir per a nosaltres o del que intuïm que volen dir per a l’audiència? Quan un discurs dominant i persistent ens les canvia de sentit, ¿podem seguir fent-les servir en el que tenien?
El discurs del terrorisme ha fet de terrorista una arma d’intoxicació massiva que han utilitzat els estats nació i els estats imperi per legitimar la dominació sobre la diversitat.
Desar-la no vol dir pas deixar de condemnar i combatre amb energia moltes formes de violència política. Vol dir intentar entendre’n la causa i no oblidar mai que qui la perpetra és tan humà com nosaltres.
