Publicitat
Publicitat

Dissidència, resistència i revolució

L' any passat Liu Xiaobo va obtenir el premi Nobel de la pau per la seva lluita a favor de la reforma política a la Xina i per haver estat empresonat pel seu activisme polític. Liu Xiaobo és una persona compromesa i valenta, i publica articles en xinès en els quals reclama la creació de partits polítics que puguin competir amb el Partit Comunista i arribar a governar la Xina. D'aquesta manera infringeix les lleis del seu país. Podem no estar d'acord amb aquestes lleis, però, tal com són les coses allà, ell les ha infringit. Liu no té un gran grup de seguidors. No té un moviment social al darrere. Ni la seva protesta personal ni el suport i la publicitat internacional han provocat cap canvi real. El seu és el perfil de la persona independent que de manera individual desafia tot el pes opressiu del sistema i que pateix la persecució del règim; però aquest no és el perfil adequat per a les circumstàncies imperants a la Xina.

Ai Weiwei és un artista reconegut internacionalment que no reclama l'abandonament del sistema de partit únic. És fill d'un heroi de la revolució i segurament s'ha beneficiat d'aquest estatus durant bona part de la seva vida. El terratrèmol de Sichuan del 2008 va ensorrar moltes escoles de mala construcció i va matar i ferir moltes criatures. Ai va criticar el govern xinès per no haver garantit que les escoles complissin la normativa de construcció. Les seves crítiques reflectien la ràbia dels milers de famílies afectades per aquesta tragèdia. Ai no va infringir cap llei, però les seves crítiques es van fer ressò de la indignació de molta gent. D'aquesta manera, Ai va sintonitzar amb un moviment social, i això el fa més perillós com a crític del sistema. Actualment està detingut, tot i que encara no hi ha càrrecs clars contra ell.

Els moviments socials que van sorgir a la Xina la primavera del 1989 i que manifestaven un descontentament social van ser interpretats pel partit únic com a preludi de desordres socials, i es van eliminar i criminalitzar. En aquella ocasió els mitjans de comunicació internacionals van informar dels fets, però hi ha molts altres casos que no reben l'atenció dels mitjans. Aquest últim any hi ha hagut potser 100.000 protestes a la Xina. Algunes causades pel retard en els pagaments als grangers, altres, per l'atur provocat per la privatització i la liberalització, i moltes altres conseqüència de la degradació del medi ambient. Aquestes protestes corresponen a moviments socials, no a partits polítics o a líders carismàtics. Els SMS han estat l'eina més efectiva, perquè encara no hi ha a l'abast una tecnologia capaç de controlar-los. També s'ha fet un gran ús dels blogs i de les xarxes socials, tot i que són molt més fàcils de controlar. Les protestes que depenen de líders individuals poden ser eliminades amb molta més facilitat, com és el cas de Liu Xiaobo. Una protesta sorgida de moviments anònims és molt més difícil d'eliminar. Per això, si busquem la dissidència que hi ha a la Xina, hem de buscar-la allà on és possible i allà on pot ser eficient. D'aquesta dissidència n'hi ha, i ha obtingut alguns triomfs. La major part prové de l'interior mateix del Partit Comunista. Però aquesta mena de dissidència no és ni resistència ni revolució.

La primavera del 2011 ha vist l'erupció d'un seguit de moviments socials a tot el nord d'Àfrica i al Pròxim Orient. Molts han passat de la dissidència a la resistència o la revolució. El context ha variat en cada ocasió. En tots els casos s'ha fet un ús eficaç dels SMS i de les xarxes socials, però el resultat final ha estat diferent en cada cas. La imatge de milers de persones ocupant de manera pacífica les principals places de les ciutats més importants de Tunísia i d'Egipte també ha inspirat aquí moviments de protesta, com mostren els indignats , que demanen "democràcia real ja" i que també són un moviment sense líders individuals. Però hem de fer un seguiment dels resultats dels moviments d'Egipte i Tunísia. Van derrocar els dictadors, però el que ha passat d'aleshores ençà no correspon a la consolidació de societats obertes i democràtiques -almenys no fins ara-. Aquests moviments socials eren no violents, però la repressió va comportar assassinats i violacions. Els casos de Líbia, del Iemen i de Síria són ben diferents. En aquests països les manifestacions han donat lloc a una resistència que ha menat a una guerra civil o una revolució. No és fàcil reconèixer un lideratge clar en aquestes revoltes, i això posa de manifest un dels punts febles de la dissidència i els moviments socials, i fins i tot de la revolució: ¿qui n'administrarà els resultats i de quina manera ho farà?

Com tots els revolucionaris han acabat descobrint, un cop triomfa la revolució, els canvis de règim continuen necessitant que funcioni alguna mena d'estructura governamental i una administració estatal estable. El desmantellament total i immediat de les estructures de l'estat Baas després de la invasió anglesa i nord-americana de l'Iraq del 2003 va tenir conseqüències desastroses. No hi ha solucions simples a problemes complicats.

Durant el període de la descolonització els mitjans de comunicació utilitzaven freqüentment les paraules revolució i revolucionari en un sentit positiu que justificava les accions dels revolucionaris. En el període postcolonial, durant els últims trenta anys pel cap baix, aquestes paraules ja no s'utilitzen, ni reben cap connotació positiva, si més no en el camp de la política. La violència política ha esdevingut terrorisme o violència terrorista . O, en el millor dels casos, resistència -quan va dirigida contra els nostres enemics, i no contra els nostres amics-, i dissidència , quan és inofensiva per al sistema.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT