Divuit

Del novembre ençà, l’estat espanyol ha acollit divuit refugiats, una quantitat sorprenent si tenim en compte que es va comprometre a acollir-ne disset mil. Parlem, doncs, d’una proporció d’un sobre mil, que pel que sembla es distribuirien entre disset persones procedents d’Eritrea i una de Síria. No hi donem més voltes, els ministres García-Margallo i Fernández Díaz, a més del president Rajoy, tenen l’explicació a aquesta catàstrofe, però lamentablement es troben en funcions i en conseqüència no tenen intenció de respondre ni tan sols a una alarma humanitària d’aquesta magnitud.

Divuit persones sobre disset mil. Les xifres oscil·len, però tanmateix són tan vergonyoses que sincerament el fet de tenir el passaport espanyol fa venir pena i llàstima. No se sap ni tan sols quina mena d’atenció han rebut aquestes divuit persones, però sí que ens podem imaginar el fred i l’espant de les setze mil nou-centes vuitanta-dues persones que resten, que es diu aviat.

No és la primera vegada que ho diem en aquesta columna, però a escala internacional (en allò que se’n diuen afers estrangers) Espanya s’ha convertit en una baluerna enormement aparatosa i terriblement improductiva, quan hauria de ser una potència que senzillament fes alguna cosa més que parar la boca i esperar que li caigui el mannà de la UE. Al cap i a la fi, com va dir el mateix president Rajoy al seu ministre econòmic, Luis de Guindos, Espanya no és Uganda. Afortunadament per a Uganda, gosaríem repetir.

Divuit persones sobre una quota de disset mil, en un període que va des del novembre fins a mitjans d’abril. Es tracta d’una xifra tan ridícula com escandalosa, que indica la inoperància i la inhumanitat d’un govern que sembla que s’enfoti de tot menys d’aplicar mesures fiscals directament confiscatòries, per no dir una altra cosa, a les comunitats autònomes que configuren el seu territori. Mentrestant, el ministre de l’Interior encara dubita sobre quin és el motiu que fa venir els refugiats a Espanya, si és que vénen a sobreviure-hi, a cometre-hi actes de terrorisme, a fer-hi turisme, o què. Jo és que veig un refugiat i acostumo a confondre’l amb un nom dels papers de Panamà.

Divuit sobre disset mil. Les xifres, com dèiem, poden anar amunt i avall, però no deixen de fer feredat. T’hi posis com t’hi posis, només de sentir-ho o de llegir-ho ja fa angúnia. Aquest és un món en descomposició, i Espanya no tan sols no hi aporta res sinó que hi resta de mala manera, a compte d’una suposada superioritat basada molt principalment en una gran estafa contra les institucions internacionals i les internes. No és cap bona notícia, però val més que ens l’apuntem. Divuit persones sobre disset mil. Una altra cosa no, però encara conservem (o ho vull pensar) la noció de la decència. Hi ha dirigents que no m’explico com poden dormir a les nits, tants que en som que patim insomni. Divuit. Almenys que els cuidin, sisplau, i que no hàgim d’escoltar que se’ls han sostret diners a canvi de l’acolliment.