Trump: com Putin o com Berlusconi?
ADMIRACIÓ. Vladímir Putin i Donald Trump. Cada un protagonitza, aquests dies, el seu propi xou electoral. El president rus gaudeix d’una victòria feta a mida en les eleccions a la Duma menys disputades dels últims 25 anys. Modificacions de la llei electoral, una maquinària propagandística que manté el seu índex de popularitat per sobre del 80% i la consolidació d’una imatge i una narrativa que entronitza la fortalesa del líder a qualsevol preu.
Trump és només un aprenent. Des de l’admiració per la radicalitat en les maneres, el menyspreu al govern dels Estats Units i l’abús de la mentida fins a la utilització descarada dels mitjans de comunicació. L’última polèmica-esperpent sobre el lloc de naixement del president Obama ha portat l’estratègia del tot s’hi val a nivells alarmants, escrivia aquest cap de setmana The New York Times.
DIVISIÓ. Els Estats Units comencen a témer les seqüeles polítiques i socials que deixarà aquesta cursa electoral. No és només que, segons una enquesta d’Economist-YouGov, un 85% dels votants del Partit Republicà considerin que Putin és un líder fort, contra el 18% dels republicans que pensen el mateix d’Obama, és que la divisió de la societat nord-americana és molt més profunda i transcendeix la seva visió del tradicional enemic.
“El país evoluciona cap a una guerra civil cultural”, sentencia Ronald Brownstein a The Atlantic. El missatge d’unitat d’aquell Obama del 2008 que cridava a superar l’Amèrica blanca, negra o llatina, els estats blaus i els estats vermells, ha quedat sepultat pel menyspreu i el sentiment de greuge. Només cal recordar Hillary Clinton qualificant els seguidors de Trump de “racistes, sexistes, homòfobs, xenòfobs o islamòfobs”, i el candidat republicà advertint que una victòria de la seva rival significarà “una allau de gent travessant la frontera, una entrada d’immigrants il·legals que seran legalitzats”. La transgressió com a norma.
TROFEU. Els Estats Units tenen una llarga tradició a interferir en processos electorals arreu del món, però fins ara Rússia -i sobretot la figura del seu president- no s’havia convertit en objecte d’admiració d’una campanya nord-americana, en la vara de mesurar capacitat de lideratge i resultats polítics. En realitat, però, Donald Trump no és un aprenent de Putin. És un aspirant a Berlusconi, amb la seva retòrica grollera, l’exhibició del luxe i les dones, l’abús de l’espectacle, les connexions financeres amb oligarques russos i una defensa compromesa de les violacions de drets comeses pel Kremlin.
Com un Berlusconi qualsevol, que barreja agenda política i interessos empresarials, que “admira aquest estil de govern masclista, decidit i autoritari, que ell mateix gasta” -ho escrivia el 2009, sobre l’aleshores primer ministre italià, l’ambaixador dels Estats Units a Roma en un dels documents publicats per Wikileaks-, Trump se suma a la llista d’aquesta Europa transatlàntica que ja s’havia deixat seduir: des de l’excanceller alemany Gerhard Schröder treballant pels interessos de Gazprom, fins a l’extrema dreta del Front Nacional o el novament aspirant a la presidència francesa Nicolas Sarkozy, que en una visita recent a Moscou ha demanat l’aixecament de les sancions de la Unió Europea a Rússia. Trump no és com el líder fort que diu que admira, és una peça més en la llista de trofeus del Putin caçador.
