Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Dóna'm un Cacaolat/Un arròs covat

Dóna'm un Cacaolat

A José María Ruiz-Mateos, home de pell tibada i més tibat que la seva pell, se li torna a esfondrar tot el castell de cartes de la Nueva Rumasa. Entre Garveys, flams, Clesa, hotels i Rayos Vallecanos, trontolla, també, el que per nosaltres, tan donats a crear símbols nacionals, és més que una beguda.

Cacaolat, per a qui s'està ultimant la sol·licitud del concurs de creditors, no és un batut de xocolata qualsevol. El 1931 en Marc Viader -gerent de Letona- i el seu fill Joan, amos de la Granja Viader de Cardedeu, s'inspiren en una beguda que han tastat a Hongria per patentar el que, de seguida, es converteix en el primer batut de llet i cacau fabricat industrialment al món. Una fita, doncs, per a l'economia catalana.

Només dos anys més tard, quan fan la seva presentació a la Fira de Mostres de Barcelona, Cacaolat ja és una sensació que, calent a l'hivern o gelat a l'estiu, ha arribat fins als nostres dies. El màrqueting, que és el sentit comú aplicat a la comercialització, ha aconseguit que Cacaolat no sigui tan sols una beguda/premi per als més petits de la família sinó que sigui apreciat per pares i mares, que el prenen sense vergonya. La propietat ha anat canviant de mans (Clesa, Parmalat, Nueva Rumasa) i l'envàs també ha variat, però el gust i la mascota, en Pepi dibuixat per Joan Gil i Gil, continua sent el mateix de sempre.

Tot plegat en fa un producte rodó, atractiu i que, ben gestionat, ha de ser més que rendible. És la força de les bones idees, l'enginy dels emprenedors que, en temps de crisi, quan la necessitat ha de ser virtut, cal que aflori amb més creativitat que mai. Igual que els Viader, que, en no saber que fer del xerigot, el rebuig de la llet desnatada, es van inventar aquest petit plaer de xocolata.

Un arròs covat

Zlatan Ibrahimovic s'haurà d'esperar. Aquest any, ni guanyarà la Champions ni podrà venjar-se de Guardiola. El Milan, el seu actual equip, ha quedat eliminat als vuitens de final de la Champions. El mateix li passava quan jugava a l'Inter, que, alhora que guanyava lligues sense parar, acostumava a caure a la primera ronda europea. És la paradoxa del futbol.

El suec està a punt de guanyar la cinquena lliga consecutiva amb tres equips diferents i, en canvi, sempre es queda lluny d'aconseguir la Champions, la seva obsessió. No entén com ell, que es considera el millor del món, no pot assolir el màxim títol continental i, als vint-i-nou anys, se li comença a covar l'arròs.

Quan el Barça va convertir Ibrahimovic en el fitxatge més car de la història del club, un periodista interista em va advertir que Europa li venia grossa perquè, en els partits decisius, se li acostumava a embussar l'escopeta. El seu problema a Barcelona no va ser aquest. És va obsessionar amb un vestidor que ell considerava mesell, sotmès a Guardiola, i amb uns capitans que creia que no tenien personalitat. El súmmum va ser que, per guanyar la Lliga, el Pep va prescindir d'ell a favor d'un barbamec com en Bojan. El seu rancor cap a Guardiola és tan gran que el va escenificar al despatx del president del Barça el dia del seu traspàs al Milan. Amb Galliani, Raiola i Bartomeu de testimonis, quan ja estava a punt de signar, Ibra li va demanar un últim favor a Rosell. "Digue-li al filòsof, que si mai me'l trobo en un camp de futbol que no sigui el Camp Nou, li trencaré les cames". Va agafar el bolígraf i va firmar.

De moment, no es trobaran. El Barça i la seva filosofia tira endavant. El Milan, no. La vendetta de Zlatan Ibrahimovic haurà d'esperar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT