Publicitat
Publicitat

Donem-nos pit!

Un dels meus millors amics és en Manel Sanromà, de la Colla Jove de Tarragona. D'en Manel en podria donar moltes indicacions biogràfiques, algunes de molt de pes, però estic segur que no n'hi ha cap de tan important per a ell com la seva vinculació seminal a la Colla Jove. La camisa morada de la colla n'és el tret distintiu extern, però n'hi ha un altre de més important, que no es veu: la manera com es donen pit entre ells. Si vau seguir la diada de Sant Fèlix segur que ho vau veure, ja fos a la plaça de la Vila de Vilafranca, ja fos per televisió. Donar-se pit a la pinya és reforçar-la, el pit contra l'esquena del que tens davant. Donant-nos pit sentim el corrent de solidaritat que surt del cor de la pinya i ens arriba a l'ànima sense intermediacions. Si n'ets part, encara que sigui molt de tant en tant, com és el meu cas, descobreixes el gust de la comunió, el valor de la proporció, el sentit del risc, la virtut de la comunicació, l'acceptació del lideratge, la importància de la delegació i del deixar fer, la força de moltes forces sumades i l'experiència de viure uns moments únics en comunitat. Mentre els castells siguin el que són, mentre la virtut d'aquestes metàfores humanes segueixi sent donar-se pit de forners, d'administratius, de funcionaris, de metges o d'estudiants, ho podrem experimentar en primera persona a cada diada castellera. En Manel mai no m'ha parlat gaire dels dosos, ni dels terços, perquè es veuen i s'entén la funció que fan. En Manel em parla de l'estratègia amb què cal atacar la construcció d'un castell: la disposició de la pinya, la seqüència de la construcció, el ritme a què han d'anar pujant els castellers, la importància de saber estar parat i la capacitat de patir quan el castell es complica. És la importància del que no es veu, la importància de donar-se pit.

No fa gaires dies vaig fer el camí que va del Coll d'Ares fins a Prats de Molló amb la família. Abans havíem caminat pels paratges de la torre d'en Mir, amb la companyia constant de dos gegants, de dos castells amics, el Costabona i el Canigó. L'èpica del nostre paisatge arriba a esdevenir superba, una altra metàfora dels nostres moments grandiosos, ja una mica llunyans. Entre el Coll d'Ares i Prats de Molló és aconsellable resseguir el Camí de la Retirada, el camí que van fer milers de catalans i de catalanes de totes les edats els primers mesos de 1939 en direcció a l'exili, o pitjor, en direcció a l'oblit. Entre aquells catalans hi havia els metges, els administratius, els pagesos, els funcionaris, els professors, la mainada que avui podeu trobar a qualsevol dels castells de què us parlava més amunt, donant-se pit. Persones anònimes que eren part fonamental de la pinya del nostre país. L'exili va ser un dels capítols més durs de la derrota de 1939, perquè de l'exili no ens n'hem recuperat. El talent i la força dels que van marxar no ha tornat. És un drama que requereix un tractament més conscient i més digne per part de tots nosaltres. Al Coll d'Ares és possible sentir el pes tràgic de l'exili, un pes que ens ateny a tots. Per això és tan dur veure com la voluntat dels guanyadors d'aleshores s'ha convertit en la realitat d'avui: l'oblit ens està vencent.

A la frontera entre França i Espanya, avui imperceptible, hi ha dos monuments que recorden la fugida de la nostra gent, un a cada banda de ratlla. El francès és un monument de pedra, molt visible des de la carretera. El monument espanyol és una placa petita i rovellada en un punt gairebé invisible. És com si els francesos volguessin pal·liar d'alguna manera el record de tot el que van fer a la nostra gent, i del que no van fer per la nostra gent. És com si els espanyols, en aquest cas nosaltres, volguéssim oblidar i actuéssim d'esma, forçats per les circumstàncies, dubtant de la necessitat de retre homenatge als nostres herois anònims, la pinya de la nostra pàtria.

Cal que recordem qui som i d'on venim, i cal que tinguem molt clar que per fer el camí que volem fer, que és el de la llibertat nacional, la pinya haurà de ser sòlida, grossa, forta, i haurà de saber patir. Cal que tot el castell tingui consciència de la gent que ens ha precedit, del que va fer per nosaltres i del que li van fer. El nostre castell nacional és un arbre amb arrels profundes. Cal que en tinguem consciència. Per dignitat i per necessitat, al Coll d'Ares hi cal un monument a l'exili que sigui gran i que sigui digne. Serà una altra manera de donar-nos pit. Dignificar la memòria dels nostres vençuts ens ha mantingut vius durant segles. El poble ho sabia i d'aquí l'Onze de Setembre històric que viurem enguany. Si en canvi optem per fer el joc a l'oblit, farem llenya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT