Publicitat
Publicitat

Dopatge

Etern retorn de les mateixes coses. La decisió del jutge del cas Palau d'imposar una fiança de 3,3 milions a Convergència Democràtica de Catalunya per participar "a títol lucratiu", és a dir, per haver tret benefici de l'espoli del Palau, torna a posar sobre la taula la qüestió del finançament dels partits.

Cert, els partits polítics s'han de finançar. Però ho han de fer de manera legal, és a dir, respectant les regles del joc. El finançament il·legal és com el dopatge en l'esport. Falseja la contesa electoral perquè alguns dels competidors trenquen les normes de la carrera i juguen amb avantatge. Evidentment, és pot córrer el risc. A alguns campions els ha sortit bé i no els han enxampat mai; a d'altres els han pescat. I els han desqualificat. S'han quedat sense victòria.

Però el finançament il·legal té un altre problema presumible -i habitual-, que és que qui paga rebi una compensació, generalment en contractes, si el beneficiat governa. Per tant, conté un condicionament ocult de l'acció de govern. La promiscuïtat entre política i diner sempre és contaminant.

El misteri de tot això és que no hi hagi manera que els partits polítics s'avinguin a trobar-hi una solució. D'una banda, hi ha una certa vergonya que els ciutadans vegin el diner que maneguen; de l'altra, l'acord sobre la limitació de despesa només fa que augmentar el finançament il·legal, perquè quan s'acosten les eleccions a alguns el cervell se'ls enterboleix i només miren en una direcció: tot val per guanyar. Però el finançament il·legal ha malbaratat brillants carreres polítiques (la de Kohl, unificador d'Alemanya, és la més emblemàtica) i té costos alts per a la imatge de la política i dels partits. Malgrat això, no es posen d'acord per resoldre el problema. Què hem de sospitar? Que els beneficis són tan grans que els partits, especialment els que tenen opció de govern, pensen que paga la pena córrer el risc, i que habitar la cúpula del poder polític genera inevitablement un sentiment d'impunitat que fa perdre de vista el perill.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT