Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

Dos anys

Dos anys a partir d'avui. Sí, ja ho sé, no m'hauria de fer massa il·lusions, res no és segur en aquestos casos. Prou que ho hem après des de la primera entrevista d'idoneïtat. Com si ens veiés, tots dos ben tibats, sense haver dormit una merda, asseguts davant aquella noia més jove del que ens esperàvem. Ara quan hi penso no sabria dir si estava més nerviós en Dani, que va ser incapaç de respondre cap pregunta sense fer-la repetir dues vegades, o jo, que em vaig passar tota l'estona intentant dissimular que em botava l'ull i que el coll alt tan mono que portava m'estava fent suar com una truja. El que sí que recordo és que tot just sortir d'aquella agència vam haver d'anar a la platja, passejar-la de punta a punta i fotre'ns un entrepà i una mitjana per fer-nos passar el tràngol.

No, no cal que m'ho recordeu, ja ho sé que tot ha anat més lent del que caldria, més lent del que ens mereixem. Que he après a felicitar de tot cor les amigues que es quedaven prenyades i arribar a casa i fotre'm a plorar com una bleda. A trobar-me d'un dia per l'altre que han tancat les fronteres i que tornem a estar al final de la cua, com si una ventada cruel m'hagués esborrat de sobte la seva fesomia i em toqués de nou tornar-la a dibuixar amb colors nous, bescanviant tons groguencs per marrons i ocres. Però què voleu que us digui, avui m'han dit que la tindré d'aquí dos anys i estic tan encantada de la vida que penso pintar-la dins el meu cap totes les vegades que calgui i explicar-li coses meves i dir-li bona nit cada nit abans d'adormir-me.

D'aquí dos anys, si fa o no fa. Llegint els diaris, escoltant la ràdio, es veu que entremig tot ha de ser fosc i trist i apocalíptic. Potser sí, però jo avui tinc un motiu per engegar a pastar fang aquest pessimisme obligatori que em volen imposar. Només em falten dos anys. Ja ho veureu, passaran volant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT