Dos cavalquen per la praderia

Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida poden insistir tant com trobin oportú a justificar un (previsible) pacte de govern amb el PP en funció d'un (hipotètic) pacte fiscal per a Catalunya. Al cap i a la fi, varen guanyar les eleccions amb aquesta proposta (bé, aleshores en deien concert econòmic) i només faltaria que ara no l'espremessin tant com puguin.

Ara bé, el problema amb el pacte fiscal -i Mas i Duran ho saben millor que ningú- és que segueix essent una proposta falsa, per irrealitzable. Perquè Catalunya tingués un pacte fiscal primer caldria modificar la Constitució espanyola, i això significaria comptar amb els vots del PP o del PSOE al Congrés, cosa que òbviament no succeirà. Tècnicament, és tan difícil dur endavant la proposta del pacte fiscal com un referèndum sobre l'autodeterminació. I probablement, tant o més llarg, fatigós i frustrant que tornar a començar el procés de l'Estatut.

No hi ha dubte que hi haurà pacte estable CiU-PP per a la propera legislatura (sempre que el partit de Don Mariano no tingui majoria absoluta, tot sigui dit). Tan cert i segur com que, en qualsevol cas, el pacte fiscal ens el pintarem a l'oli. Després, Mas i Duran podran tornar a dir allò que ells han actuat amb lleialtat i sentit de la responsabilitat, però que els del PP els han traït. Ja té raó el sempre clarivident Albert Rivera, de Ciutadans, quan denuncia que CiU i el PP cavalquen plegats cap a la independència de Catalunya. I tant que sí: arri tatano, senyor Rivera.