16/11/2015

Dos cors per dormir mil anys amb una ànima trista

2 min

Gerard Vergés, Miquel de Palol i Valentí Puig (un tortosí, un barceloní i un mallorquí) són dels tres millors autors de poesia en llengua catalana de les dècades recents. Vergés ja no és en aquest món, que els déus concedeixin a Palol i a Puig la llarga vida que mereixen i mereixem els seus lectors.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’editorial Proa, dins la seva degana col·lecció Óssa Menor, acaba de publicar un trio d’asos que cap persona que estimi la poesia, i la vida mateixa, no s’hauria de perdre: Dos cors per una bèstia, de Miquel de Palol; Dormir mil anys, de Valentí Puig i, per fi, la Poesia completa (1984-20014), de Gerard Vergés, preparada i prologada per Sam Abrams, i que conté nombroses sorpreses valuoses.

És un suïcidi dedicar una columneta com aquesta a tres monstres d’aquesta envergadura alhora, però almenys hauria de servir per ajudar alguns lectors a no perdre de vista tres títols fonamentals.

Gerard Vergés va ser, juntament amb Txema Martínez, el millor traductor que ha tingut Shakespeare dels seus sonets a la llengua catalana, però a més va ser un poeta excel·lent, i alguns recordarem el seu llibre Long play per a una ànima trista (1986) com un dels llibres de versos més destacats dels últims trenta anys, i ara tenim l’oportunitat de recuperar-lo, juntament amb la resta de l’obra de Vergés, i a més sota la guia sempre sàvia de Sam Abrams, un dels homes de lletres a qui sempre hem de fer cas.

Els poemes de Gerard Vergés tenen un aire anglosaxó que d’alguna manera lliga amb l’elegància dels versos de Valentí Puig, que amb Dormir mil anys, com en altres títols seus anteriors, ens proposa un promptuari moral formulat en sentències memorables. Moralista en el sentit fondo de la paraula, Puig no dubta ni un moment a enfrontar-nos ni amb el ridícul ni amb la bellesa, que al cap i a la fi no deixen de ser l’anvers i el revers de la vida. Ell la clava a cada poema, i no té cap mena de mania a l’hora de presentar-nos la seva mirada sobre la condició humana.

Tampoc és gens complaent Miquel de Palol, que a diferència de Vergés i de Puig no té tant a veure amb el classicisme anglosaxó com amb l’expressionisme centreuropeu i les avantguardes més audaces, tot i que cal reconèixer que en aquest llibre, curiosament, prescindeix com no ho havia fet mai d’artificis (això no és pas cap retret, ans al contrari: no hi ha res com un artista que sàpiga dominar el que es porta entre mans) per deixar a la vista de tothom la bèstia humana i els múltiples cors que la impulsen.

Tres llibres magnífics, que estic segur que recordarem durant molts d’anys.

La coincidència en la seva publicació no tan sols és potent, sinó especialment oportuna, en temps de misèria, per recordar que encara tenim poetes als quals necessitem fer cas.

stats