27/02/2012

Dos monjos, un recés i una conferència

3 min

Catalunya està assedegada d'espiritualitat. El buit que deixa l'Església catòlica no és ocupat per l'ateisme militant, que d'alguna manera és una altra forma de creure, sinó més aviat per una set de transcendència que agafa formes ben diverses: interès per altres religions, abocament a l'autoajuda o increment dels negocis relacionats amb teràpies alternatives, sempre amb una fortíssima càrrega de psicologisme moralitzant. L'arribada a Catalunya d'un gran nombre de persones musulmanes, procedents de països i de cultures que professen aquesta religió de maneres ben variades, així com l'extensió del cristianisme evangèlic a través de la immigració sud-americana (us recomano una visita dominical a l'església evangèlica del polígon Estadella de Barcelona per comprendre la potència de la proposta de fe i sobretot de comunitat), acaben de configurar el panorama canviant de l'espiritualitat catalana dels nous temps.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta empenta d'espiritualitat no és aliena al catolicisme. Malgrat el buit social que deixa l'Església catòlica, una part de la jerarquia de la qual sembla voler recuperar la influència perduda a la societat per camins esgotats, la seva capacitat d'infantar referents que ens serveixen per mirar més enllà dels problemes quotidians creix en qualitat. Catalunya compta amb dos grans monestirs masculins en els quals la vida monacal, el cristianisme forjat a la fornal de la regla de sant Benet, ens ajuda a no posar totes les esperances en el que és temporal, ens reforça l'espiritualitat i ens retorna a la vida quotidiana estintolats interiorment. Em refereixo a Montserrat i a Poblet. Es dóna el cas que tots dos monestirs tenen dos grans monjos com a priors, que és com dir com a lloctinents dels pares abats respectius: em refereixo al pare Ignasi Fossas de Montserrat i al pare Lluc Torcal de Poblet. Dos homes joves que viuen la fe de manera intensa i que saben compartir-ne generosament la vibració pastada a còpia de litúrgia. El fet que l'espiritualitat catalana compti amb monjos tan potents com en Lluc i l'Ignasi és una bona notícia, un signe de la vitalitat del país. Podria parlar també d'en Jordi Cervera, el monjo caputxí de Sarrià, o de la Conxita Gómez, la monja benedictina de Sant Benet de Montserrat. Tots ells i d'altres formen aquesta cara oculta i espiritual de l'Església catalana a la qual cal saber arribar.

No fa gaires dies, en un recés a Poblet, monsenyor Celli gairebé exigia als que l'escoltaven que es comprometessin amb la societat. Ell i el bisbe Taltavull ens empenyien a actuar en funció del que el nostre cor era capaç de veure en la societat actual. El bisbe auxiliar de Barcelona ens parlà de la necessitat de recuperar el sentit de l'austeritat, de la necessitat de recuperar el valor espiritual del treball, de la necessitat d'acollir els que s'acostaven a la nostra veritat des d'altres veritats, totes amb v minúscula, tenint en compte que la Veritat social fonamental és el bé comú. El recés de Poblet s'obrí amb un breu comentari del pare abat, en Josep Alegre, en què va fer referència a una pregària de sant Joan Crisòstom: "Que el meu silenci, senyor, deixi espai per a la teva paraula". El pare abat de Poblet completà la pregària: "I que la paraula, plena de saviesa, deixi espai per a l'altre". L'altre és tothom, cadascú de nosaltres.

El silenci del monestir és el que ha permès a Lluc Torcal convertir Poblet en exemple d'autosuficiència energètica. Ell parla amb naturalitat d'adequar els subministraments bàsics del monestir a la regla de sant Benet. És molt més que això: és comprendre que el món físic pot alimentar-se del món espiritual, i que l'enriquiment de l'un per l'altre genera una vitalitat renovada. Aneu a internet i busqueu al cercador l'entrada "espiritualitat i física quàntica". Hi podreu seguir una magnífica conferència del pare Lluc. El més impressionant és la manera com parla de Déu. Cap afectació, cap dogmatisme. Tan sols l'opinió d'un monjo sobre el Déu dels cristians. Impressioneu-vos amb el rebuig del Déu tapaforats, o amb el fet que la negació de l'existència de Déu conté en ella mateixa la possibilitat de la seva existència. La ciència, diu en Lluc, no li ha demostrat l'existència de Déu. Tampoc no l'hi ha negat. La seva fe es fonamenta en l'acceptació del misteri de la presència divina en les nostres vides, immanent i transcendent. Complicat? Atreviu-vos-hi i ja m'ho sabreu dir.

L'espiritualitat de l'Ignasi Fossas o la d'en Lluc Torcal, l'espiritualitat dels que dediquen la vida en l'aprofundiment del que som, podria esdevenir la nostra, encara que fos per osmosi, si ens deixéssim penetrar pel silenci, tan sols una estona.

stats