Publicitat
Publicitat

Drames mundials i tragèdies gregues

El concepte G-20 és sinònim de drama. Sobretot des que els líders d'aquest grup de països -creat el 1999, quan la crisi financera asiàtica es va escampar cap a la resta del món- es van començar a reunir regularment a partir de la tardor del 2008. En aquell moment els va convoar el president Bush, en plena debacle bancària. Pressionat pel president Sarkozy, s'ha de dir tot, calia que Washington donés un missatge de lideratge i quedés clar que els EUA farien el que calgués per evitar el col·lapse econòmic mundial. La maligna crisi de les hipoteques estava infestant el sistema bancari mundial i Bush es veia obligat a fer seure al voltant de la taula el grup més representatiu del món per passar un missatge tranquil·litzador i explicar les mesures preses per contenir el mal. El G-7 s'havia quedat antiquat i petit. Després es va embolcallar de reflexions poc afortunades, com ara que es refundaria el capitalisme, pronunciades pel mateix Sarkozy. El 2009, i sota el lideratge de Gordon Brown, els mateixos assistents, amb la incorporació del president Zapatero, van rascar-se la butxaca per posar en comú l'estímul col·lectiu més gran que mai s'ha injectat a l'economia mundial: 1,5 bilions d'euros, més el compromís que l'FMI posaria recursos addicionals per fomentar el comerç.

La història dels últims dos anys és més coneguda perquè és més pròxima i més dramàtica. El missatge tranquil·litzador de Bush del 2008 no va ser creïble, els estímuls de l'abril del 2009 van resultar poc eficaços. Però eren una bassa d'oli i font d'inspiració per a l'acció de govern de la majoria de països si els comparem amb el panorama del 2010 de Toronto i Seül. Diferències cada vegada més profundes van impedir decisions concertades i eficaces. El president del Banc Mundial, membre del grup, Bob Zoellich, ha qualificat el G-20 de "fòrum per a la diplomàcia econòmica". Una definició massa tímida per a una reunió que aplega el 85% del PIB mundial, tots els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, les potències nuclears i les economies que més creixen del món i, per tant, sobre els quals recauen més esperances i responsabilitat de treure'ns de la crisi.

Una cosa és certa. El G-20 és lluny de ser el govern mundial que necessitem. No té mecanismes per prendre decisions (s'adopten per consens) ni estructures institucionalitzades. La millor manera que té per fer complir els acords és que grups reduïts de membres els portin a terme, com la UE. O transferir-los, per forçar-ne el compliment, a institucions globals com el Banc Mundial o l'FMI.

Paradoxalment, com més falta fan decisions centralitzades, unànimes i d'aplicació ràpida, més costa d'arribar-hi. Per citar només un punt de discrepància, quan a finals del 2009 Europa, liderada per Alemanya, va començar a maleir els estímuls pels endeutaments perillosos cap on portaven els comptes públics, Obama demanava liquidesa al sistema i crèdit per augmentar el consum. Un altre element de discrepància, fonamental, són les taxes als moviments de capital. Europeus continentals i la resta del món se situen als antípodes. Malauradament, les diferències no han fet més que créixer i el dit acusador apunta cada vegada més contra Europa. Els europeus són els més nombrosos al voltant de la taula, però també els més endeutats i xacrosos, per la dura i contagiosa crisi de l'euro, sorgida d'una barreja de l'impacte de les hipoteques i les mentides gregues sobre les seva situació econòmica i financera.

La UE s'ha esforçat, amb un èxit considerable, per presentar-se a la pròxima cimera de Canes amb un full de ruta global i seriós. S'hi va arribar després de no pocs ensurts durant l'última cimera a Brussel·les: consolidació fiscal, reestructuració del deute grec, refinançament dels bancs i un fons de rescat multimilionari per fer front a eventuals necessitats de països en dificultats. Tots els líders europeus són conscients que sobre seu recau més responsabilitat que mai. Molt han canviat les coses des que el 2008 Bush es va presentar compungit davant dels europeus per la fallida bancària. L'enviat de la UE, Klaus Regling, s'ha passat la setmana entre la Xina i el Japó buscant diners per engruixir el fons de rescat.

En quatre anys la UE ha passat de ser víctima a malalt contagiós indesitjable. Moltes coses s'han fet malament, però quan semblava que s'havien posat els puntals per poder actuar millor s'ha aixecat una vegada més el teló: els grecs han improvisat l'últim acte de la tragèdia, en forma de referèndum, que si no es recondueix pot ser el drama final: un destí fatal per al nostre heroi, l'euro.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT