Publicitat
Publicitat

Dreta i escola: autoritat o mercat

A Catalunya, una comunitat amb resultats escolars mediocres (PISA dixit ), el curs s'enceta amb els partits polítics i les autoritats educatives immersos en un nou conflicte sobre la llengua vehicular. A Castella i Lleó, la comunitat amb millors resultats escolars d'Espanya, el curs s'enceta amb l'anunci d'una important reforma educativa en el sentit de reforçar l'autoritat del mestre, exigir millors resultats per passar a l'ESO i estimular els millors alumnes. La reforma inclou propostes com la reintroducció del dictat i de l'examen oral, l'exigència d'un cert nivell de correcció gramatical i ortogràfica i l'enfortiment de les competències bàsiques: un aire de recuperació de les essències per a les escoles castellanolleoneses, governades pel PP des del 1987.

Els plans del PP de Castella i Lleó (PPC-L) s'han de llegir en el context del desprestigi del model escolar introduït a Europa (també a l'Espanya franquista) a partir dels setanta. Aquest model, que ara anomenaríem "progressista", es basa en tres pilars: a) la fe en la bondat intrínseca del nen i en la seva capacitat per desenvolupar el seu potencial si no se li imposa cap model de conducta, cosa que, a la pràctica, ha comportat la laminació de l'autoritat del professor, en permetre que l'alumne expressi la seva opinió sobre la gestió de l'aula; b) la convicció que la solució a qualsevol problema consisteix a esmerçar més recursos públics: millors instal·lacions, professorat de reforç, menys alumnes per aula, millor retribució; i, finalment, c) el concepte que l'escola no sols, i fins i tot no principalment, ha d'instruir perquè el seu paper és un altre, més complex i més indefinit, cosa que, a la pràctica, s'ha traduït en la pèrdua d'importància de la instrucció: eliminació dels exàmens estatals (les revàlides ), reducció de l'exigència per aprovar assignatures i eliminació de l'obligatorietat d'aprovar-les totes per passar de curs. Una de les manifestacions més clares de la ruïna ideològica de l'esquerra és que aquest model hagi passat -en vista dels seus resultats- a ser considerat insensat pel comú de les persones ideològicament equilibrades.

Ara bé, una cosa és constatar que el model que tenim no funciona i una altra substituir-lo. Per fer-ho, la dreta compta amb dos models que, malgrat els noms, no podien ser més diferents: el liberal i el neoliberal. El primer és el que sembla perseguir el PPC-L, i consisteix a recuperar el que es va imposar a Europa a mitjans del segle XIX: una escola pública, obligatòria, gratuïta, uniforme i uniformitzadora, amb exàmens d'abast estatal per comprovar el nivell de coneixements en relació amb un currículum comú. Una escola on els alumnes es posaven drets per parlar amb el professor. Una escola on els sindicats d'ensenyants i els alumnes no tenien poder perquè els que manaven eren el professor i l'inspector i on es valoraven els resultats escolars per damunt de tot. Tendim a identificar aquesta escola amb el franquisme. Greu error. La particularitat espanyola no radicava en el model sinó en la feblesa de la seva execució: escoles públiques rònegues, escasses, amb professorat mal pagat i amb assistència només relativament obligatòria.

La proposta neoliberal es basa en la fe que el mercat seria capaç de proveir de prou oferta de qualitat uns pares responsables si se'ls donés la capacitat de triar i finançar l'escola mitjançant el xec escolar. Aquesta fe pot semblar ingènua en vista de l'experiència històrica i en vista de l'actitud de molts pares contemporanis respecte de l'educació dels seus fills, però la dreta pot provar tots dos models simultàniament: introduir el xec alhora que reforma l'escola pública per recuperar el que era abans de la plastilina i la matemàtica de conjunts.

I Catalunya? Els partits debaten la immersió, però no com millorar els resultats escolars: si al PPC-L li importa la qualitat escolar, al PPC només li importa la llengua. Constato que l'esquerra s'aferra a l' statu quo a la pública, com si no fes aigües. Constato que CiU posa massa esperances en la privada, com si l'Església catòlica no estigués massa debilitada. Per això crec que ens hauríem de fer tres preguntes: ¿creiem que la Catalunya de demà pot ser pròspera i justa amb l'escola que tenim avui? ¿Creiem que els nostres resultats escolars poden millorar sense reformes en la línia de més disciplina i més exigència? ¿Creiem que aquestes reformes poden introduir-se des del consens? Crec que la resposta sensata a totes tres preguntes és no. Per això espero que la consellera Rigau, que va obrir el debat sobre l'uniforme, l'acabi imposant i, a partir d'aquí, continuï.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT