23/06/2012

Dues capses de puros

3 min

Quan tenia deu anys vaig enterrar els meus tresors en una capsa de puros. La idea va ser d'un amiguet que es deia Carlos però que tothom anomenava Motocross. Va ser un moment important, perquè per primera vegada a la vida havia de decidir què era un tresor i què no. Aquestes van ser les meves eleccions: un bitllet de cent pessetes, un encenedor de gas (per quan fos gran i fumés) i el més important de tot: un soldat confederat de plàstic. Tenia l'uniforme de color gris, com tots els confederats, un revòlver a la mà esquerra i un sabre a la dreta. I el cap girat, com si estiguessin a punt d'atacar-lo per l'esquena. El que jo no acabava d'entendre, i així ho vaig fer saber a en Motocross, era per què havíem d'enterrar els nostres tresors en lloc de gaudir-los, si eren tan valuosos. "Perquè quan siguem grans i desenterrem la capsa de puros -em va dir- tindrem una gran emoció i tot això". I ho vam fer. Vam anar a una ermita abandonada i cadascú va enterrar la seva capsa pels voltants, jo al costat d'una roca tacada de molsa seca i ell als peus d'un arbre, un xiprer. Ens teníem molta confiança, com ho demostra que érem les úniques persones al món que sabien on havia enterrat l'altre els seus tresors.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Jo admirava molt en Motocross. Era el nano més sagaç i agosarat de la colla. Feia coses admirables, com insultar els capellans pel carrer, pujar als arbres com un mico, saltar a les vies del metro entre tren i tren, coses així. Per la meva banda, i si he de ser sincer, durant molt de temps vaig lamentar la tria que havia fet per a la capsa de puros. Cada cop que no tenia ni un cèntim pensava en aquell bitllet. Sempre em deia: "Si ara tingués cent pessetes faria això o allò". El pitjor de tot era el soldat de plàstic. Tenia més soldadets, esclar, però quan jugava sempre pensava en el meu oficial confederat. Era l'únic soldadet esquerrà, com jo, com ho demostrava que empunyés el revòlver amb la mà esquerra. Als setze anys vaig començar a fumar, i sempre que encetava un paquet de cigarrets pensava en aquell encenedor, sempre. Aquell encenedor es va convertir en l'encenedor del món que més cigarrets no ha encès.

Mentrestant en Motocross es va comprar una moto. Als disset va tenir la primera nòvia, que, naturalment, va passar a dir-se la Motocross. Vam continuar sent amics, però als vint anys, deu anys després d'enterrar les capses, tot es va començar a espatllar. Uns van dir que en Motocross havia entrat en les drogues per culpa de la Motocross, però acostumaven a ser els mateixos que culpavenYoko Ono de la separació dels Beatles. Les coses acostumen a ser més complicades. Es pagava les drogues robant motos. El seu rècord eren set motos en dos dies. Però ni així en tenia prou. Un dia me'l vaig trobar pel Gòtic demanant almoina. A mi també me'n va demanar: ni em coneixia.

Als trenta anys, vint anys després que enterréssim els nostres tresors, es va morir. Tothom se'n va alegrar, i se'n va alegrar per ell. Feia temps que en Motocross ja no era en Motocross, només una closca buida. I per fi, el mateix dia del funeral, vaig anar a la vella ermita per recuperar la meva capsa de puros. Bé, doncs excavo al costat de la roca tacada de molsa. I què hi trobo? No res. La capsa no hi era!

Que malparit que era! Només en Motocross sabia el lloc on estava enterrada. Potser, desesperat pel mono, havia arreplegat la capsa amb l'esperança de trobar-hi res que li pagués una dosi. O ni això. Potser m'havia fotut la capsa l'endemà mateix d'enterrar-la. Podem enfadar-nos amb els morts? I tant que sí! Em vaig passar la nit maleint-li els ossos.

Però deu anys després vaig tenir un pressentiment. I així, als quaranta, més madur, més tolerant, vaig tornar a l'ermita. Deu anys abans no se m'havia ocorregut una cosa ben simple: excavar als peus del xiprer on en Motocross havia enterrat la seva caixa. I en efecte: hi era. La tapa estava descolorida, la fusta podrida. Però hi era.

La vaig obrir i aquests eren els seus tresors: unes claus de moto, un bitllet de cinc-centes pessetes, un soldadet de plàstic. Era un soldat federal, d'uniforme blau en lloc de gris, però el pas del temps l'havia descolorit gairebé del tot. Com el meu.

Per què no va endur-se la seva capsa, o es va endur la meva en lloc de la seva? Mai no ho sabrem. ¿Però realment importa? Vaig pensar que les persones tenen vides diferents, molt diferents, però que la gent, en realitat, és molt més semblant del que es pensa. Per això, quan m'emprenyo amb algú, ric o pobre, un geni o un cretí integral, abans de sulfurar-me em pregunto: "I aquest? Què deu haver enterrat a la seva capsa de puros?"

stats