Dues maneres de ser infeliços
“Totes les famílies felices s’assemblen; les infelices són desgraciades cadascuna a la seva manera” (Tolstoi)
La divisió del vot en dues meitats a les presidencials austríaques entre candidats aliens als partits tradicionalment dominants (democratacristià i socialdemòcrata), un d’ells identificat amb l’extrema dreta, ha suscitat una nova onada d’anàlisis sobre l’ascens dels “populismes” a Europa i als EUA. En general, aquestes anàlisis, a més de manifestar preocupació pel fenomen, critiquen la feblesa dels remeis proposats (el repartiment de la riquesa dels de dalt, el rebuig a l’immigrant i el retorn al proteccionisme comercial) i suggereixen que en el rerefons del seu èxit rau la insatisfacció de la classe mitjana dels països opulents.
Efectivament, la persona que més ha estudiat la desigualtat mundial, Branko Milanovic, ha posat de manifest que, en els últims trenta anys, totes les franges d’ingressos (des dels més pobres fins als més rics) han millorat la seva posició sensiblement, excepte una: la que se situa al voltant del percentil 80 (la xifra d’ingressos que divideix la població mundial deixant un 80% per sota i un 20% per sobre). Ara bé, la gent situada al voltant d’aquest punt és, sobretot, la classe mitjana-baixa i la classe baixa dels països rics. Dit d’una altra manera: els pobres dels països pobres estan molt millor que fa trenta anys, però els pobres dels països rics no. Com que, a sobre, els rics dels països rics estan molt millor que abans, la percepció que aquells tenen és que han empitjorat. D’aquí la seva irritació.
L’estancament del nivell de vida d’aquest segment de la població té múltiples causes: la globalització, l’automatització, la desregulació del mercat laboral, la immigració, l’accés als llocs de treball de mitjana qualificació per part de minories abans excloses (com negres o hispans als EUA), etc.
Ara bé, aquests fenòmens generals es manifesten de manera peculiar a cada societat. Pel que fa als Estats Units, per exemple, Anne Case i Angus Deaton (el recent premi Nobel d’economia) han posat de manifest el sorprenent comportament de la mortalitat i la morbiditat entre els “blancs no hispans” d’entre 45 i 54 anys. Mentre que la mortalitat dels col·lectius equivalents a la resta dels països rics, i dels negres i dels hispans americans, ha seguit disminuint, la d’aquest col·lectiu deixava de fer-ho entre 1990 i 2000 i ha pujat des d’aleshores. Perquè el lector es faci una idea de la magnitud del fenomen, el 1990 aquest col·lectiu experimentava 400 morts per cada 100.000 persones, una xifra similar a la britànica i a la dels hispans i superior en 70 a la sueca; avui, les morts són 420 entre els blancs americans, 270 entre els britànics i els hispans, i 210 entre els suecs. Analitzant més a fons aquest fenomen, Case i Deaton troben que el fenomen es deu fonamentalment a l’augment de suïcidis, abús de drogues i alcoholisme entre els blancs no hispans poc qualificats (amb la secundària com a màxim).
Ara bé, els blancs poc qualificats són el suport electoral de Donald Trump, i ho són perquè ell els promet la fi d’allò que ha portat la seva desgràcia: els tractats de lliure comerç (que han permès la deslocalització de factories, per exemple, a Mèxic) i la immigració (que competeix pels seus llocs de treball). A sobre, proposa l’augment del salari mínim. En realitat, els blancs poc qualificats són les principals víctimes de la revolució neoliberal dels 80, i Donald Trump representa la contrarevolució.
A Espanya les coses han anat d’una manera molt diferent. Tots aquells fenòmens s’han donat d’una manera o una altra, però els equivalents als blancs poc qualificats americans de mitjana edat estan protegits per contractes laborals indefinits. Si les seves empreses han estat deslocalitzades o, simplement, han plegat víctimes de la globalització, no ho han fet sense abans pagar una indemnització impensable als EUA.
Les víctimes han estat els que estaven fora del mercat laboral, i concretament els joves. Aquests joves, “la generació més ben formada de la història”, s’han trobat amb un model productiu orientat a un turisme que prefereix immigrants poc qualificats. Així doncs, si observem com han evolucionat els ingressos per franges d’edat, observem que així com als EUA i a tota l’Europa Occidental totes les franges milloren al llarg de la crisi, a Espanya només ho fa la dels jubilats. La resta s’empobreix, i particularment ho fa la d’entre 18 i 49 anys. No és sorprenent que els indignats espanyols siguin joves.
Alguns lloen les relacions laborals americanes i voldrien importar-les per acabar amb la “dualitat” del mercat laboral espanyol: sortir del foc per caure a les brases.
