Dues onades que s’encalcen
Cada dia costa més ignorar que el que donava força i unitat a l’anomenat procés era la monolítica intransigència de l’Estat. El lema sobiranista “Primer la independència, després ja ens barallarem” està en crisi tot i el digníssim liderat d’Artur Mas. ¿L’Estat ja no és monolític? No, almenys com a expectativa. Cada dia menys creuen que la riuada que ahir desbordava la Puerta del Sol serà flor d’estiu. Cada dia menys confien que un fosc secret desvelat a temps posarà Iglesias i els seus contra les cordes, com si la clau del seu èxit fos el carisma i no, com és el cas, haver sabut aprofitar l’enorme espai ideològic que ha obert la crisi i no han pogut ocupar uns partits massa enredats en un model econòmic que ja només defensa la minoria que no s’hi empobreix.
La mateixa majoria del PP que ha inflat l’onada sobiranista n’ha inflat una altra al darrere -amb l’ajut inestimable de la Sra. Merkel- que ara aixeca més el llom. Des de la platja veiem com se’ns acosten i alguns pensem que, si no s’uneixen, la força de la primera quan trenqui quedarà diluïda en l’embat més poderós de la que l’encalça.
Ho deia dimarts Forcades a Bassas: si l’eix nacional no va amb el social difícilment obtindrà la majoria necessària. I ho sustentava fent-se una pregunta que va fent forat entre els electors: ¿fins a quin punt es pot liderar el dret a decidir i alhora obeir els mandats neoliberals? Perquè sabem que per decidir de vegades cal desobeir, que no hem elegit els que ens exigeixen obediència i, sobretot, que, quan els obeïm, la desigualtat creix i fa més il·lusòria la democràcia.
L’onada sobiranista cavalca sobre la idea que, alliberats d’Espanya, tot serà més fàcil. L’onada dels Podem, Guanyem o la CUP -la que l’establishment anomena populista - no veu gens sobirana una Catalunya independent que aspiri a ser alumna avantatjada de la troica. D’aquestes dues legítimes conviccions en neixen dues estratègies. Una diu: primer siguem independents fent pinya amb tothom que ho vulgui ser. L’altra replica: primer regenerem a fons la democràcia amb un procés constituent i, si llavors així ho diu la majoria, anem cap a la independència; i anem-hi, a més, tenint la complicitat dels que, si tot va bé, hauran regenerat la democràcia a l’Estat i a Europa. Totes dues estratègies tenen punts a favor i en contra, totes dues poden ser un miratge i estan amarades de wishful thinking, però tinc la sensació que assistirem a un degoteig de la primera cap a la segona. D’una banda, perquè és més fàcil fer aquest pas que no pas el contrari; i, de l’altra, perquè la segona, tot i ser potser més utòpica en l’ambició, és més inclusiva i pot motivar al marge dels sentiments identitaris, evitant o ajornant la seva potencial confrontació.
Però ens arrossegui una onada o l’altra el que és segur és que tornaran al mar, que la fúria i l’eufòria del seu impuls acabarà en una certa ressaca. Només llavors podrem fer-ne balanç i determinar si una part del que prometien, per petita que sigui, s’ha fet realitat.
