Publicitat
Publicitat

Duran i Lleida, antropòfag?

El 1995, pels carrers de Malabo, capital de Guinea Equatorial, van començar a aparèixer cadàvers espantosament mutilats. Un matí és un adolescent a qui li han arrencat el fetge, l'endemà una noieta sense esòfag. El terror va ser tal que la població es recloïa a casa abans que arribés el vespre, tancats amb pany i forrellat.

Volen saber quina és la diferència entre un català i un guineà? Doncs que un català sospitaria que aquells assassinats eren l'obra d'un psicòpata. Els guineans, en canvi, sabien perfectament qui era l'assassí. Per entendre-ho, hauríem de fer cinc cèntims d'un concepte de la cultura fang: l' ewú .

L' ewú és una mena d'alè vital, una força espiritual que habita en l'interior d'alguns individus escollits. En certa manera (i que santa Antropologia em perdoni la simplificació), l' ewú seria com la força de Star Wars . Si, per exemple, una persona esdevé un esportista famós, o un artista d'èxit, es considera que té un ewú molt fort. L' ewú fa forta la persona, i al mateix temps la persona pot enfortir l' ewú . Com? Per diversos mitjans, uns més lícits i uns altres no tant. I com la força de Star Wars , la via més ràpida també és la més perversa... i du a l'horror: per rejovenir l' ewú , el més efectiu és exercir l'antropofàgia. Si l' ewú està malalt o envellit, devorar porcions de cossos joves el sana i el rejoveneix.

Com és natural, se suposa que els polítics poderosos tenen un ewú molt potent. Però el 1995 la tirania guineana estava a la defensiva. El dictador Obiang Nguema es veia encerclat per l'oposició democràtica i les pressions exteriors, que exigien canvis al règim. Per embolicar-ho més, es va saber que el dictador patia càncer. O sigui, en termes de cultura fang, la interpretació era que l' ewú del tirà s'estava apagant. I just en aquestes circumstàncies arriba una onada d'assassinats rituals. Als guineans no els calien més dades per saber qui i per què.

Bé, doncs ara ve la part més irracional de la història, un lloc en què les tenebres engoleixen la nostra ment il·lustrada. Perquè el fet, irrefutable des del punt de vista del món fang, és que va funcionar. Quan semblava que el règim s'ensorrava es va descobrir petroli a les costes guineanes. Els fabulosos ingressos del cru van consolidar Obiang en el poder. Els EUA es van oblidar de les pressions democràtiques (l'extracció del petroli es va concedir a la nord-americana Exxon Mobil), amb la qual cosa es va poder reprimir encara més impunement l'oposició, i el càncer d'Obiang es va contenir gràcies a un tractament innovador i caríssim a l'estranger. I fins ara.

Per referir-se a tota aquesta patuleia de dictadors africans algú va encunyar l'afortunada expressió "gàngsters tropicals". Però fa curt. Són el pitjor segment del gènere humà, unes criatures malèvoles, indesitjables, que han escollit la naturalesa assassina com a pròpia i per voluntat pròpia. La nostra societat s'ha dotat d'uns principis estimables: la llibertat, la cultura i la democràcia; i si som coherents amb nosaltres, hauríem de mantenir-nos allunyats d'aquestes feres amb disfressa humana. Quina relació es pot mantenir amb uns individus de qui se sospita que devoren congèneres i que ho fan per poder continuar al poder, esclavitzant els altres?

Però el senyor Duran i Lleida no pensa així. I em refereixo a ell perquè ha estat el dirigent català de més pes que ha acompanyat el ministre Bono en una visita a Guinea Equatorial. De l'inefable Bono me n'estalviaré els comentaris. Una figura cada dia més friqui, mentalment embussat. Per justificar la visita a Obiang, que hauria de ser un leprós polític a escala mundial, ha al·legat que " es muchísimo más lo que nos une que lo que nos separa ". Fa feredat pensar en " lo que nos separa " d'Obiang; però encara en fa més pensar " en lo que nos une ", segons Bono.

Però i el senyor Duran? Què hi pintava? Pel que sé (i en cas contrari, em disculpo) va afirmar que hi anava "perquè no podia no anar-hi". Bonica justificació! Precisament ell, justament pels càrrecs que ocupa, hauria d'haver tingut l'altura moral de negar-s'hi, per dignitat i perquè ens representa. I no era gens difícil: el portaveu del PNB, Josu Erkoreka, va decidir no anar-hi.

D'un parent polític d'Obiang, l'emperador Bokassa, s'explica que un dia va convidar l'ambaixador francès a dinar. "T'ha agradat?", va preguntar. "Oi tant!", va dir el francès. I Bokassa va i li diu: "Doncs era carn humana". El francès es queda més blanc que un ciri. Aleshores Bokassa li dóna un copet de colze: "Era broma, home". Potser sí, potser era broma. Però aquest és un dels inconvenients de viatjar a segons quins països: que t'has de refiar de la paraula d'uns monstres.

D'Obiang es diu (i mai tan ben dit) que li encanta l'humor negre. A la delegació espanyola segurament van oferir-li àpats a dojo. Ja se sap: recepcions, tiberis oficials, tot això. Mmmm.... tot molt bo. Però i aquella croqueteta? Aquell canapè de foie, aquells sandvitxos de carn freda? Qui ens assegura que era pollastre?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT