Durban i el fracàs de les grans cimeres sobre el clima

La cimera internacional del clima de Durban, amb els seus últims esforços desesperats per salvar un acord de mínims, demostra que el canvi climàtic ha deixat de ser una prioritat per a molts governs, amb notables excepcions, com ara la dels països europeus. La crisi econòmica ha servit en safata els arguments per a aquells que fa anys que posen pals a les rodes de qualsevol restricció en les emissions contaminants, començant pels lobis petroliers que financen estudis que treuen ferro al canvi climàtic. Fins i tot Barack Obama, que es va presentar a les eleccions el 2008 amb un ambiciós programa d'economia verda, ha fet marxa enrere i ara sembla més preocupat per salvar els llocs de treball de la indústria automobilística del cinturó d'acer nord-americà. En el cas de la Xina i l'Índia es tracta simplement de guanyar el temps suficient perquè les seves economies i nivells de vida s'equiparin als occidentals. Fins que arribi aquest moment no semblen disposats a fer concessions mediambientals. Tot plegat, però, no és més que un enorme exercici de miopia històrica. La crisi econòmica i financera mundial no pot convertir-se en l'excusa per frenar el necessari canvi d'un model energètic i de producció que resulta insostenible a mitjà termini i amenaça la mateixa supervivència del planeta. Resulta curiós com en aquesta qüestió moltes empreses, embrancades en el que els nord-americans anomenen la green race, ja fa temps que treballen en un nou paradigma lligat a les energies renovables. I els mateixos consumidors han demostrat amb les seves decisions que premien aquelles companyies que demostren el seu compromís amb el medi ambient. Tot plegat qüestiona la metodologia d'unes cimeres que reuneixen 15.000 delegats durant uns quants dies però en què és molt difícil teixir els acords necessaris. Si Durban se salda amb un fracàs, caldrà potenciar un altre camí: el de la responsabilitat individual de cada comprador, de cada client.