Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

ENRIC MILLO: Per exigències del guió

La seva tranquil·litat altera perquè té la fredor del professional que es limita a defensar un guió, però és prou bo per no sobreactuar ni fer la sensació que no s'ho acaba de creure.

I això que no hi ajuda un passat prou nacionalista a Unió perquè l'incombustible Duran, tenint-lo vetat a les llistes, l'empenyés a demanar aixopluc a Josep Piqué, tot i que les males llengües parlen d'una frustrada parada intermèdia a ERC.

Ara reivindica un fet diferencial de Liliput i un catalanisme menut com la senyera al logo de PPC, però tot i així l'Alícia l'ha potenciat per recuperar una centralitat que feien impossible els germans Fernández i l'afònic Vidal Quadras.

Titlla de ploramiques qualsevol vel·leïtat sobiranista i assegura -sense perdre mai les formes i evitant el cos a cos- que és de cecs i incendiaris no reconèixer que Madrid només vol el nostre bé.

Ell és l'ideòleg d'un argumentari que la seva lideresa infla de retòrica i envolta de glamurosa mise en scène . I és que són dos gironins que es complementen tan bé com la Garrotxa i la Selva.

Fa tant de pal de paller en les aclarides files dels populars catalans que quan va guanyar un escó a Madrid el 2006 no va tenir més remei que fer un Carod .

Dit tot això, seria mesquí no reconèixer-li que té un tracte excel·lent amb els mitjans i que, en els moments difícils, sap estar amb els seus amb la màxima generositat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT