Publicitat
Publicitat

ETA, tangencialment

Vaig tenir notícia que existia alguna cosa estranya anomenada ETA a la Javierada del -crec- 1965. La Javierada és una peregrinació anual que es fa des de tots els pobles de Navarra al Castell de Xavier, casal del patró de la Comunitat Foral, a què s'arriba, després d'un o dos dies de camí, el primer diumenge de març. La tradició la van iniciar el 1940 els excombatents de l'Hermandad de Caballeros Voluntarios de la Cruz. S'ha mantingut tan viva que constitueix, com diu una jota, una de les dues senyals d'identitat del navarrès de mena. L'altra, evidentment, és l' encierro .

El dia anterior a la Javierada d'aquell any, un dissabte, érem tres nois de 10 anys en el sinuós camí que llavors portava de Sangüesa a Xavier entre una densa arbreda de pi roig, alzina i roure. Havia plovisquejat i el terra estava humit i pesat. No recordo què hi fèiem, però sí que de sobte ens va caure al damunt una pluja de papers. Encara no sabíem que d'aquests papers se'n deien octavilles . Parlaven de coses incomprensibles, però una se'm va quedar gravada. Hi havia un mapa d'un país desconegut que incloïa Navarra i amb capital a Pamplona. " Iruña capital de Euzkadi ", es llegia en lletres grans. Indirectament em vaig assabentar que els números de la Guàrdia Civil de la Comandància de Sangüesa van haver de passar-se gairebé tota la nit perseguint fulls. Com que n'hi havia molts, finalment van decidir agafar els que estaven més amuntegats i els van mullar i tacar de fang per donar la sensació que els havien agafat penosament un a un. Per aquest motiu l'endemà encara n'hi havia molts que el vent transportava pesadament d'aquí cap allà i que penjaven dels arbustos com roba estesa i humida.

Molts anys després, en una de les primeres escoles d'estiu de Rosa Sensat, vaig conèixer el qui havia llençat les octavilles. Ja no tenia res a veure amb l'entorn d'ETA. Pertanyia al Partit Comunista, del qual va passar al PSOE, on assumiria responsabilitats importants. Va morir d'un atac de cor al costat del seu guardaespatlles una tarda plàcida que havia sortit a passejar per les rodalies de Pamplona. Els d'ETA feia anys que el tenien en el punt de mira. Fins i tot van espantar els seus fills un dia a la sortida d'escola dient-los què pensaven fer amb el pare.

Tres anys després de la pluja d'octavilles, el 68, vaig saber a Alsasua, on estudiava en un internat religiós, que ETA era alguna cosa més que unes sigles. Va anar passant el temps i ETA no va trigar a convertir-se en una referència permanent dels mitjans de comunicació i de les converses de carrer. L'any 1975 jo estudiava magisteri a Pamplona i les meves preocupacions principals eren el rock progressiu, la literatura beat i, els divendres, anar a una famosa discoteca amb els amics. Al començament ens hi duia la febre del divendres nit, però a poc a poc vaig anar notant que s'estava produint un canvi subtil en el si del grup d'amics, que era especialment notable quan el punxadiscs abandonava el roc progressiu, baixava el nivell de les llums i posava El partisà de Leonard Cohen (" Oh, the wind, the wind is blowing "). Un babau polític com jo era incapaç d'entendre què estava passant. Me'n vaig adonar quan un dels amics va ser detingut acusat de pertànyer a ETA.

Aquest amic i jo vivíem en un petit pis de lloguer al casc antic. Érem tan ingenus que per permetre que tothom hi pogués entrar vam fer un forat a la porta i vam lligar una corda al pany interior. Qualsevol podia passar estalviant-se el gest burgès de trucar. No conec els detalls del que va passar, però aquell pis es va convertir sense adonar-nos-en en alguna cosa que aviat vam deixar de controlar. A vegades hi apareixia un estrany a dormir o algú deixava una maleta que algú altre passava més tard a recollir, però a mi m'era igual, eren -érem- Kerouac.

En assabentar-me de l'anunci de treva, he trucat a aquest amic i hem parlat dels fills i dels néts i del temps que fa a Pamplona i al Masnou i de com l'edat ens va deixant mostres del seu pas per cadascuna de les nostres articulacions físiques. De les psíquiques no calia dir-ne res.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT