Publicitat
Publicitat

EL DIA QUE M'ESPERA

Eva Santolaria

Compagina la interpretació a El apagón, al Teatre Condal amb una vida familiar animada i intensa.

EM LLEVO QUAN ES FA DE DIA perquè és llavors que es desperta el meu fill. I no li importa si és una època en què estic treballant o no. Miro d'anar a la cuina a fer un cafè, però no em deixa; juguem, li preparo l'esmorzar, el canvio i el vesteixo, i és llavors quan finalment puc esmorzar. Passem el matí jugant junts. A l'hora de dinar aprofitem per sortir a passejar i estar en família. Arribo al teatre cap a les quatre o quarts de cinc, més d'hora del que és habitual: avui fem doble funció, i a més estem perfeccionant detalls per a l'estrena oficial de dimecres que ve. Llavors ve una hora de preparació (em maquillen i em pentinen), i quan comença la funció entro en una hora i mitja de bogeria: el meu personatge i el del Gabino Diego han ideat un pla, els altres no saben de què es tracta i tot plegat es va embolicant. Entre una funció i l'altra hi ha un lapse d'una hora que passa molt de pressa: baixem als camerinos, fem un cafè, parlem entre els companys, mirem d'afinar tot el que podem millorar, el director dóna indicacions i de seguida torno a estar sobre l'escenari. El meu personatge té menys exigència física que els altres, però és l'únic que no surt d'escena fins pràcticament al final. Això, la repetició de l'esforç en el segon torn i la tensió que transmet el meu personatge fan que quan acabo la segona funció estigui destrossada. Per tant, en lloc d'anar a sopar amb els altres, me'n vaig cap a casa. Sopo alguna cosa ràpida, i de seguida a dormir, perquè me'n sé d'un que l'endemà, just quan es faci de dia, es despertarà.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT