A.c. Grayling
06/01/2011

Educació a preu de mercat

4 min

Aristòtil deia que ens eduquem per fer un ús noble del nostre lleure. En la nostra època utilitària ningú no admetria aquesta descripció de l'objectiu de l'educació. Ara l'educació serveix per tenir feina. Malgrat que les indústries del lleure són peces de primer ordre de les economies desenvolupades, a ningú no li passa pel cap la idea que l'adquisició dels seus productes o serveis sigui una noble iniciativa; més aviat a al revés. Per a nosaltres, l'oci és essencialment frívol; el que és seriós és fer diners.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant bona part del període posterior al 1945, els països d'Europa Occidental van considerar important fer inversions col·lectives (públiques) en els principals serveis socials: sanitat, subsidis i educació per sobre de tot.

Els Estats Units van fer les seves principals inversions col·lectives en matèria de defensa i, durant un temps, també en l'anomenada conquesta de l'espai (tot i que això més aviat era només part de la cursa armamentista de la Guerra Freda i l'interès col·lectiu es va esvair ràpidament després de l'enfonsament de la Unió Soviètica).

Ara Europa comença a seguir el model dels EUA com a mínim pel que fa a un aspecte de l'educació: l'educació superior. Abans es considerava un bé públic vital perquè totes les dades econòmiques indicaven que les economies més educades eren les que se'n sortien millor; això justificava el finançament de la universitat amb diners públics. Però ara els governs han dit prou a la despesa que suposava la seva política d'estendre l'educació superior tant com fos possible, de manera que comencen a transferir les despeses de l'estat a l'estudiant, del moneder públic al privat.

Una de les coses que possibiliten aquesta estratègia és el fet que el gruix de la infraestructura (edificis, laboratoris i personal preparat) ja hi és, de manera que ara com ara el que es necessita no són diners per fer equipaments, sinó per mantenir-los. Els governs saben que els costos de manteniment pujaran i que la inversió no trigarà a tornar a ser necessària, però esperen que quan passi això la gent ja estigui avesada a pagar-se l'educació superior de la seva butxaca, i que si continua sent veritat que ser llicenciat proporciona un benefici de guanys econòmics per a tota la vida, la gent farà la inversió necessària per obtenir aquest benefici. I és cert que la gent sempre paga un plus per posar-se al davant de la cua.

Però darrere d'aquests càlculs monetaris hi ha un canvi de principis. En el període posterior al 1945, tot l'espectre polític havia absorbit prou socialisme perquè semblés natural i correcte que una comunitat hagués d'aplegar els seus recursos per proporcionar els principals béns socials que beneficien a tothom. La sanitat i els subsidis de la seguretat social són evidentment béns d'aquesta mena: una comunitat civilitzada té cura dels seus membres quan ho necessiten i procura donar a tothom un bon començament a la vida proporcionant-li una educació adequada, sense la qual és impossible orientar-se davant les exigències complexes de la vida en el món modern.

Però ara pren força la convicció que els que vulguin els beneficis de la sanitat o de l'educació han d'estar preparats per pagar-los. Això fa reviure una convicció molt antiga, anterior a la Revolució Industrial i a la societat urbana de masses que el segle XX havia heretat del segle XIX.

Perquè és precisament en aquest món urbanitzat on es fa més evident la injustícia de les societats on els béns de la sanitat, l'educació i la seguretat només eren accessibles als que tenien recursos, perquè els recursos o bé ja són en mans d'un pocs, o bé hi van a parar de seguida, i aquests béns esdevenen luxes i privilegis inaccessibles a la majoria.

Ara hem tornat a aquest camí. L'educació, sobretot l'educació superior (i també la seguretat social i la infraestructura), és un dels apartats que els governs prioritzen a l'hora d'estalviar.

Estalviar vol dir, esclar, menys impostos , que alhora vol dir la possibilitat de tornar a ser elegit per al govern en qüestió. Sí, la relació és així de crua.

El futur llunyà sempre està hipotecat per les pròximes eleccions; i aquesta és la raó per la qual les recessions i els daltabaixos econòmics, la majoria de durada relativament curta -fins a una dècada més o menys-, poden fer uns estralls estructurals tan grans: fan canviar les actituds i les mentalitats, i la idea d'una bona societat (educada, respectuosa, generosa amb els seus membres, que aplega una part dels seus recursos per millorar tant com es pugui la vida de tants com es pugui) se subordina a la idea única del creixement econòmic.

Esclar, n'hi ha que diran que sense una bona economia no es pot tenir una bona societat, i això té prou veracitat perquè l'argument dels diners es faci sentir més en la discussió. Però no és pas tota la veritat. Si per una vegada deixéssim de limitar-nos a saber el preu de tot sense saber el valor de res (com deia Oscar Wilde) podríem admetre que ser una mica més pobres de diners ens fa molt més rics de vida. Això és força evident, però afecta especialment l'educació, que obre la perspectiva de la veritable noblesa del nostre lleure.

stats