Publicitat
Publicitat

Educació superior: 'de profundis'

En un comentari recent sobre el problema d'atur que patim (ARA, 5/1/2012) l'amic Miquel Puig introdueix com a factor explicatiu l'estat del nostre sistema d'educació. És tan elevat el nombre dels autoproclamats experts en l'àmbit de l'educació, i són tan gelosos de la seva competència, que qualsevol intrús que s'animi a opinar sobre l'assumpte corre el risc de veure's esbroncat pel col·lectiu, o almenys cridat a capítol per algun dels seus integrants. Arran de l'atreviment de Miquel Puig, espero passar desapercebut en comentar alguns aspectes d'aquesta interessant qüestió sense guanyar-me les ires de cap pedagog.

La relació entre sistema educatiu i atur és, naturalment, complexa. D'una banda, el sistema educatiu atén sobretot la part de l'oferta, ja que contribueix de manera remarcable a determinar quines habilitats i quins coneixements tindran els que s'incorporin a la força de treball en cada moment. És cert que, per desgràcia, aquesta oferta es construeix, de vegades, sense tenir gairebé contacte amb la demanda, de manera que els que surten del sistema tenen una formació que no es correspon amb els desitjos dels que estan disposats a contractar-los per a les seves empreses, però aquesta és una altra qüestió. D'altra banda, no és clar que l'única funció del sistema educatiu sigui la de formar per a la incorporació a la feina: els ciutadans no són només treballadors. Encara més, ni tan sols podem dir que la demanda sigui independent de l'oferta: una classe dirigent tanoca no voldrà personal de molt alta qualificació; és segurament per això que els xinesos diuen que el sistema educatiu comença per educar l'emperador. Per acabar, no és ni molt menys clar que un nivell més alt d'educació sigui garantia d'una probabilitat més gran de trobar feina: les possibilitats que ofereixen les tecnologies de la informació i l'obertura de les fronteres comercials estan pertorbant una relació que tots donàvem per estable.

Per no extraviar el lector en aquest ampli panorama, voldria centrar-me en una de les funcions del sistema educatiu: la de proporcionar un ventall de coneixements i habilitats a qui hi passi, de manera que pugui incorporar-se a la societat com a membre útil -el que anomenaríem eficàcia del sistema -, i això a un cost raonable -és a dir, la seva eficiència-. Un aspecte de l'eficiència és la selecció de l'alumnat, i és aquí on Puig introdueix una comparació que em sembla molt interessant: contrasta un sistema de selecció tardana com el nostre, on la segregació dels futurs universitaris es produeix als setze anys, amb el d'Alemanya, on es fa als deu. En la seva opinió, aquest últim sistema és preferible per dues raons: perquè posa de manifest que l'esforç és important, i perquè en ell es reconeix un fet indiscutible: no tots tenen les mateixes aptituds ni la mateixa vocació. Prenguem aquestes reflexions com a punt de partida.

Ampliant una mica l'horitzó, veiem que la selecció primerenca ha estat sempre una característica dels sistemes europeus. Tradicionalment, a Europa s'optava als deu anys, de grat o per força, entre la formació professional i un camí que portava a l'educació superior; set o vuit anys més tard, el batxiller escollia una carrera entre un nombre molt limitat d'alternatives de continguts rígids i sense punts de contacte entre elles. La selecció primerenca evitava una especialització excessiva, perquè era l'ensenyament secundari el que proporcionava a tothom una àmplia base de coneixements: recordem que els que passaven l'examen d'estat a Espanya abans del 1956 havien fet des de grec fins a càlcul diferencial; quan arribaven a la llicenciatura ja podien concentrar-se en allò que volguessin. En el sistema americà, per contra, la selecció és molt més tardana, perquè en molts casos no es fa fins a la meitat de la llicenciatura, i és més difusa, perquè la gent canvia de carrera, abandona la universitat per reincorporar-s'hi més tard i construeix la seva formació més a la seva mida.

El sistema espanyol és un sistema europeu degenerat: la selecció és tardana i per això la secundària és deficient, perquè un percentatge dels alumnes ni volen ni podrien seguir un ritme més rigorós; però un cop feta, és completament rígida: passar d'una carrera a una altra és una aventura que gairebé mai es veu coronada per l'èxit. En això, com en altres coses, hem arribat al pitjor dels mons. La raó és ben senzilla, i està continguda en la reflexió de Puig: no ens hem atrevit a seleccionar. Hem enganyat la gent pretenent que tothom podia ser el que es proposés: n'hi ha prou posant-se pesat. Només ens fa falta fer l'últim pas: proclamar el dret de tot individu a ser enginyer de camins, o biòleg, per limitar així les carreres corresponents a continguts que estiguin a l'abast del més talòs dels alumnes.

Sortirem d'aquesta trista situació caminant en dues direccions: millorant l'ensenyament no universitari, com assenyala Puig, i, en l'ensenyament superior, acostant-nos sense complexos al model americà. Si no ens atrevim a fer la selecció als deu anys potser no és només per por que s'enfadin els pares, sinó també perquè ens resistim a encaminar el futur d'un nen a una edat tan primerenca. Seria bo que donéssim, doncs, als nostres estudiants la possibilitat de temptejar, d'equivocar-se i de rectificar, sense abaixar per això les exigències de l'ensenyament. Això està a les nostres mans, o hauria d'estar-ho. Estic convençut que seria un pas en la bona direcció, i potser podré desenvolupar aquest punt en una altra ocasió.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT