Publicitat
Publicitat

Educar alguns, castigar uns altres

Sens dubte els sistemes educatius han variat molt al llarg del temps i per sort queda lluny aquella frase de " la letra con sangre entra ", en referència a la idea que educar amb mà dura era la millor manera d'inculcar coneixements als nens. Algú deu recordar, potser, un quadre de Goya del 1780 que porta per títol aquesta frase i que ens mostra una petita escola on el mestre assota un alumne amb les natges a l'aire mentre dos alumnes més que acaben de rebre el mateix càstig romanen a la dreta de l'escena. Avui aquesta situació no només estaria prohibida, sinó també penalment castigada.

Val a dir, però, que el càstig físic als nens encara és acceptat pel 87% de països del món. A Espanya, el 2007, gràcies a la reforma de l'article 154 del Codi Civil es va acabar amb una pràctica habitual: l'anomenada "bufetada a temps", justificada com una acció de resposta immediata per part dels pares. Naturalment, mai no es va saber si aquesta circumstància temporal responia més a les necessitats de qui la donava que no de qui la rebia...

Sigui com sigui, els anys han passat, i amb ells la societat ha pres consciència que no hi ha cap dret que legitimi la violència contra un nen. Això, que es fa palès en els càstigs corporals, no queda tan clar en els actes menys tangibles.

Actualment el recurs del càstig es fa servir poc, tant per pares com per educadors, que l'han substituït per conductes de reforç positiu. Certament, és bo animar un nen a continuar fent aquelles accions que considerem adequades, però encara és més satisfactori donar-li bons referents a través del nostre exemple. Per ensenyar a un nen que no cridi, no hi ha model millor que un pare o una mare que no criden.

Hi ha camps, però, en què sembla que l'educació i la pedagogia s'han oblidat expressament o pels quals es prefereix passar de puntetes: em refereixo a la llei de responsabilitat penal dels menors. Espanya va trigar molt a modificar i adaptar la Constitució perquè els drets dels joves fossin respectats. De fet, no va ser fins al 2000 que es va promulgar la primera llei penal juvenil, després d'anys de debat. Aquesta llei buscava un clar equilibri en el difícil binomi educació/càstig, i m'atreviria a dir que ho va aconseguir, si més no sobre el paper. Però en deu anys aquesta llei ha estat modificada quatre vegades sense que, afortunadament, hagi estat com a conseqüència de l'augment de la delinqüència juvenil. Aleshores, a què es deu tanta reforma? Què ha passat perquè es promoguessin tants canvis? Per la majoria de criminòlegs, la resposta és unànime: en aquest país legisla l'alarma social, l'oportunisme polític i una certa doctrina victimològica. D'aquí que recentment el nou ministre de Justícia anunciés una nova reforma, malgrat que segons les estadístiques oficials la delinqüència juvenil no només no ha augmentat, sinó que s'ha reduït en un 8%.

Fa pocs dies aquest diari publicava una investigació feta des de la conselleria de Justícia sobre la reincidència de menors. S'hi constatava que la reincidència es duplica en aquells casos en què als menors se'ls ha imposat una mesura d'internament respecte dels que n'han rebut una de llibertat vigilada. És lògic, no fa falta ser un expert en la matèria per entendre que l'aïllament del nen i el càstig no són altra cosa que un pedaç en la política educativa. No té sentit tractar un nen de manera individual sense tenir en compte el seu context familiar i social. Ja entenc que en alguns casos, i davant de fets especialment greus, l'internament és imprescindible, però aleshores no siguem hipòcrites i acceptem que no estem parlant d'educació sinó de càstig.

Catalunya va ser pionera en un model de justícia juvenil que creia en aquella idea que la delinqüència juvenil era un reflex del fracàs del sistema educatiu. I així va posar en marxa mesures alternatives a l'internament amb les quals es van aconseguir bons resultats.

Malauradament, en aquests casos l'èxit és difícil de mesurar; de vegades el fet que es cometi un nou delicte no significa necessàriament un fracàs, sinó tan sols un element a tenir en compte en un camí ascendent. Per exemple, una possible recaiguda en un jove toxicòman en tractament s'ha de valorar com una cosa normal. I, en tot cas, el més important a tenir en compte no sempre serà la recaiguda sinó que els períodes d'abstinència siguin cada cop més prolongats en el temps.

En el cas de la delinqüència juvenil són molts els factors que poden influir en aquest procés. Alguns estan directament relacionats amb el tractament, però d'altres -com estudiar, trobar feina o tenir una novieta- poden ser tan o més decisius. Però el cert és que perquè es puguin donar aquestes situacions és molt important haver treballat i millorat els hàbits socials. Sense oblidar que nens i joves viuen en un entorn social i familiar i que, en conseqüència, o bé també s'hi incideix o la feina feta servirà de ben poc.

Malauradament, a poc a poc, i sense que els fets avalin els seus resultats, el populisme punitiu s'ha anat ensenyorint del nostre pensament. Cada cop ens oblidem més de l'educació i creiem que els sistemes penals són la solució. I així, com qui no vol la cosa, hem tornat a avalar el principi que "la letra con sangre entra ", encara que ara es faci simbòlicament, castigant l'ànima, com deia Foucault, en substitució del cos. Això sí, no a tots els nens i joves, sinó els més desgraciats i necessitats del sistema.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT