Publicitat
Publicitat

Egipte: quatre lliçons per als EUA

Ha començat un nou dia per al món àrab, i esperem que també per a les relacions dels Estats Units amb el món àrab.

La veritat és que els EUA no han estat a l'altura, no només durant les dues últimes setmanes a Egipte i Tunísia, sinó durant dècades a tot el Pròxim Orient.

Hem donant suport als autòcrates amb la condició que no fossin gaire bel·ligerants amb Israel i que el petroli mai no deixés de rajar. Durant l'últim mes, els nord-americans fins i tot semblàvem tan aliens a la realitat com Ben Ali o Mubàrak. Tot i que reconec que construir la política exterior és mil vegades més difícil del que pugui semblar, em permetré assenyalar quatre lliçons que podem extreure de les nostres errades.

1) Ja n'hi ha prou de considerar l'islamisme com si fos l'home del sac i de permetre que la por governi la nostra política exterior. La paranoia que ha generat l'islamisme en els nord-americans ha causat tanta destrossa com el fonamentalisme islàmic mateix.

A Somàlia, l'any 2006, a causa d'aquesta paranoia, els EUA van fer els ulls grossos mentre els etíops envaïen Somàlia; el resultat va ser l'augment de l'extremisme islàmic al país. A Egipte, les nostres pors i prevencions en relació amb l'islamisme ens han lligat de mans i ens hem col·locat en el bàndol equivocat. Nosaltres mateixos ens posem traves i actuem com si la democràcia fos un bé per als Estats Units i Israel, però no pas per al món àrab. Fa massa temps que considerem el món àrab com si no fos altra cosa que un camp de petroli.

Massa nord-americans han contribuït a enfortir l'estereotip fàcil que els països àrabs són incapaços d'acollir la democràcia i que els extremistes com Ossama bin Laden serien allà els beneficiaris d'un govern del poble. Els tunisians i els egipcis han trencat amb aquest estereotip; i qui més hi perdrà és el terrorisme d'Al-Qaida.

No sabem encara el futur que espera a Egipte -hi ha el perill que els que ara tenen el poder intentin mantenir el mubaraquisme sense Mubàrak -; però els egipcis ja han demostrat la força de la no-violència, de manera que han fet a miques el discurs de l'extremisme. Serà molt interessant veure si hi ha més palestins que adopten les protestes massives i no-violentes a Cisjordània com a estratègia per oposar-se a la colonització i als establiments israelians il·legals.

2) Necessitem una informació més bona d'intel·ligència: la mena d'informació que s'obté del contacte directe amb els més desafavorits, no d'interceptar les trucades telefòniques d'un president a la seva amant. Després de la revolució iraniana del 1979 els serveis d'intel·ligència es van sotmetre a una dolorosa autòpsia, per esbrinar per què no van saber percebre els molts indicis d'inestabilitat que hi havia: avui dia, hauríem de tornar a fer el mateix. Però siguem sincers: nosaltres, els periodistes, hem patit el mateix mal. No hem sabut comunicar el descontentament de la gent contra Hosni Mubàrak. Egipte ens ha de servir d'alerta per no caure en el parany de creure que un lloc és estable, pel fet de ser estàtic.

3) Les noves tecnologies han lubrificat els mecanismes de la revolta. El Facebook i el Twitter han facilitat el contacte eficient. Amb els telèfons mòbils és molt més probable que les brutalitats governamentals acabin al YouTube i facin més elevats els costos de la repressió. L'existència del Tribunal Penal Internacional fa que els dictadors s'ho pensin dues vegades abans d'ordenar a les tropes que obrin foc.

Potser la tecnologia decisiva -i això a algú com jo que viu de guixar papers, li fa mal dir-ho- és la televisió. Les emissions per satèl·lit, com ara les d'Al-Jazira, han trencat a Egipte el monopoli governamental de la informació. Massa sovint els nord-americans han mostrat menyspreu envers Al-Jazira (i no gaires proveïdors de televisió ofereixen la seva programació en anglès), però el seu paper ha estat més important per a la democràcia que cap de les accions dels Estats Units.

Hauríem d'invertir més en aquestes tecnologies. L'estratègia més adequada per nodrir els canvis a l'Iran, Corea del Nord o Cuba comportarà emissions per satèl·lit, telefonia mòbil i servidors proxy per saltar les barreres d'internet. El congrés ha assignat molts diners per promoure arreu del món la llibertat a internet, i aquesta iniciativa podria esdevenir una arma potent en l'arsenal de la nostra nova política exterior.

4) Siguem coherents amb els nostres valors. Al Pròxim Orient hem assajat una realpolitik que ha demostrat anar en contra nostra. Condoleezza Rice tenia raó quan, a Egipte, l'any 2005 va dir: "Durant 60 anys, el meu país, els Estats Units, ha buscat l'estabilitat a costa de la democràcia en aquesta regió, el Pròxim Orient, però no hem aconseguit ni una cosa ni l'altra".

No sé pas quin país serà el pròxim Egipte. N'hi ha que diuen que serà Algèria, el Marroc, Líbia o l'Aràbia Saudita. D'altres assenyalen que la Xina i Cuba són vulnerables. Sabem que a molts llocs el descontentament està molt arrelat, i hi ha un anhel profund de més participació política. La història des del 1848 al 1989 ens ha ensenyat que els aixecaments s'estenen i s'encomanen de país en país. La pròxima vegada no ens hauríem de quedar mirant com espectadors.

Després d'una llarga espera, divendres, el president Barack Obama, per fi, va trobar el to adequat quan va parlar després de la caiguda de Mubàrak. Va manifestar el seu suport decidit al poder del poble i va deixar clar que els egipcis són els que hauran de decidir el seu propi futur. Esperem que aquesta nova actitud indiqui un nou començament, no només per a Egipte, sinó també per a la política exterior dels Estats Units en relació amb el món àrab.

In-xa-Al·lah!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT