Egipte serà un soci per a la pau?

Després d'un aixecament al Caire, el primer ministre d'Israel va dir al Parlament: "M'agradaria veure un Egipte lliure, independent i progressista". I va afegir: "En aquests esdeveniments convulsos pot haver-hi tendències positives per al progrés". Aquestes paraules les va dir el primer ministre d'Israel David Ben Gurion el 18 d'agost del 1952, just després que pugés al poder un jove oficial de l'exèrcit egipci aparentment moderat: Gamal Abdel Nàsser.

Els governants d'Israel van intentar tancar un acord de pau amb Nàsser, però el seu govern no va resultar ni progressista ni pacifista. Al contrari, la seva hostilitat amb Israel va originar dues guerres. Els efectes de la segona, la Guerra dels Sis Dies, lliurada el 1967, es continuen sentint encara avui al Pròxim Orient.

Gairebé 60 anys després, arran d'una altra revolució a Egipte, el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, va dir al Parlament: "Els israelians senten l'impuls de les crides compromeses amb la reforma". I va afegir: "Donem suport a les forces que promouen la llibertat, el progrés i la pau".

Els israelians han vist amb veritable fascinació com una munió d'egipcis es manifestaven pel canvi, invocant crits a favor de la llibertat. Israel s'enorgulleix de ser l'única democràcia al Pròxim Orient, però li agradaria ser només una entre altres democràcies. Sabem que els governants electes són millors que els autòcrates i els dictadors quan es tracta de servir els seus pobles i mantenir la pau.

Nàsser va conduir el seu poble a la guerra, però el seu successor, Anwar al-Sadat, també va començar una revolució, una revolució de pau. Aquest salt endavant va obrir el camí cap al tractat de pau de Camp David entre Egipte i Israel i, més endavant, cap a l'acord israeliano-jordà i cap a les negociacions entre israelians i palestins. Tota una generació d'israelians ha crescut sense conèixer la guerra amb Egipte o Jordània, i amb l'oportunitat de fer la pau amb els palestins.

Mantenir la pau és un interès primordial per als habitants d'Israel, d'Egipte i de tota la regió. El primer ministre d'Israel, Netanyahu, i l'ambaixador d'Egipte als EUA, Sameh Xukri, han vist aquesta pau com una pedra angular de l'estabilitat al Pròxim Orient. Per nosaltres, l'estabilitat no és només un vestigi del segle XX. Quan diem estabilitat, parlem de la seguretat dels 7,5 milions de ciutadans del nostre país. Quan diem estabilitat, parlem de pau.

Tanmateix, per a nosaltres, l'estabilitat no és cap substitut de la democràcia. Tot al contrari, creiem que és un component essencial de la societat transparent i tolerant que esperem i desitgem que floreixi a Egipte. Ja hem vist fins a on pot conduir una democràcia sense transparència i tolerància, a Gaza, al Líban i a l'Iran.

Per això, els israelians van valorar que l'exèrcit egipci confirmés el seu compromís amb el tractat de Camp David. Ens va encoratjar veure els manifestants molt més centrats a reformar Egipte que no pas a reprendre les hostilitats amb Israel.

Seria, però, irresponsable ignorar els Germans Musulmans, que tot i ser un partit minoritari són el grup d'oposició més ben organitzat i més ben finançat d'Egipte. "La resistència és l'única solució contra l'arrogància i la tirania americano-sionista", predicava fa poc el líder suprem dels Germans Musulmans, que cridava a la revolta "una generació jihadista que busca la mort com els seus enemics busquen la vida".

L'amenaça per la pau no prové només dels extremistes religiosos; també d'algunes de les veus laiques de la revolució. Per exemple, el moviment democràtic Kafaia va fer circular una petició per anul·lar el tractat de pau. Un portaveu del Moviment de la Joventut del 6 d'Abril va demanar recentment que es deixés d'enviar gas a Israel, cosa que suposaria la pèrdua del 40% dels nostres subministraments. La setmana passada el líder reformista Aiman Nur va afirmar: "L'era de Camp David s'ha acabat".

És un moment de transició al Pròxim Orient, però per a Israel, a la regió, malauradament, hi ha coses que no canvien. A Gaza, el règim de Hamas (una branca dels Germans Musulmans) ha llançat sobre les poblacions israelianes més de 200 projectils des del setembre. Al Líban, amb el govern titella de Hezbol·lah encara hi ha més de 50.000 míssils amenaçant Israel.

El president de l'Iran, Mahmud Ahmadinejad, va rebre la revolució egípcia com un pas cap a la creació d'un Pròxim Orient "lliure del règim dels nord-americans i els sionistes", i ho va celebrar enviant vaixells de guerra al canal de Suez. Mentrestant, l'Iran continua l'enriquiment d'urani. El continua "produint de manera permanent i constant", segons les paraules de Yukiya Amano, director general de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, per fer-ne un ús militar.

Malgrat tots els perills, Israel fa esforços per la pau a la regió. Hem acordat amb Tony Blair, l'enviat especial del Quartet (l'ONU, els EUA, la UE i Rússia) per a la pacificació del Pròxim Orient, mesures per millorar la vida dels palestins a Gaza i Cisjordània com ara el desenvolupament de noves fonts d'energia i de noves formes d'abastament d'aigua, l'increment de les exportacions i l'augment de les competències de la policia palestina.

I mentre nosaltres reforcem els fonaments de la coexistència, instem els líders palestins a trobar-se amb nosaltres a la taula de negociacions. Volem construir una pau duradora fonamentada en acords de pau ferms i en el reconeixement mutu tant de l'Estat jueu com del palestí.

Som en uns moments històrics, i Israel aspira a transformar allò que durant molt de temps s'ha considerat una pau freda entre governs en una pau més cordial entre pobles, en una pau entre democràcies.

Tornant al 1952, Ben Gurion va donar la benvinguda al nou govern egipci; però el seu somni d'un Pròxim Orient en harmonia va fracassar. Tenim l'esperança que aquesta revolució egípcia d'ara porti a terme l'anhel de Ben Gurion, pel bé tant dels egipcis com dels israelians. Si realment la regió és al llindar d'una nova era, i si aquest despertar demostra ser pacífic, Israel serà la primera a celebrar-ho.