Einstein i la Catalunya del passat-futur
Ara que ja ha quedat demostrat que Einstein tenia exactament raó, que això del temps i l’espai és realment relatiu i, més concretament, que les ones gravitacionals existeixen, ¿podem finalment viatjar ni que sigui mentalment al futur i al passat? ¿Deixaran de renyar-nos per somiar?
¿Imaginar i empènyer un estat català independent és una fugida endavant? ¿Estem generant una gran frustració? ¿Recordar els heroismes del passat, siguin del 1714 o de la República, és una fugida enrere? ¿Estem generant noves mitificacions? ¿Només tenim dret al present? La resposta és no. Tenim Einstein, i tenim el dret i el deure d’imaginar un futur millor. Tenim, alhora, el dret i el deure de conèixer el passat, de no oblidar. La del futur i la del passat són pulsions consubstancials a la nostra essència humana, a la nostra consciència del temps. Els animals només tenen present. Elshumans tenim passat, present i futur. Tenim, en definitiva, consciència de la mort, i per tant de la vida. “Com més saps que ets un home, més ets un déu”, escrivia Plutarc. I els déus tenen dret a viatjar en el temps, oi?
M’il·lusiona la possibilitat d’un país nou, i especialment la possibilitat, certament remota, de girar full del secular malentès amb Espanya. Al mateix temps sempre m’ha atret el passat, és a dir, saber com la gent va lluitar pel seu futur en el passat. Més que ànima d’historiador, el que tinc és enveja dels historiadors. He fet tota la meva vida adulta de periodista, digueu-me presentista, però amb un ull permanentment posat en la història. Un ull curiós, somniador i nostàlgic.
M’encanten, per exemple, aquestes pel·lícules en què el protagonista viatja al passat: suposo que és per la sensació de superioritat i seguretat. Penetres al forat negre del temps i caus en una època pretèrita amb l’avantatge que saps el que passarà. I encara millor: entens el que està passant mentre ho vius. En canvi, en la nostra vida normal -de present- no sabem mai quina sorpresa ens espera l’endemà i molt sovint tampoc acabem d’entendre què està passant, què ens està passant. Els periodistes intentem explicar-ho en directe, creem una ficció a la qual anomenem actualitat, però no ens en sortim gaire: som una mena d’historiadors frustrats del present. L’única pel·lícula de ciència-ficció (és a dir, de viatge al futur) que realment m’ha atrapat és El planeta dels simis, perquè inventa un futur en què triomfa el passat, és com un retorn a les beceroles de la civilització, però amb els micos dominant els homes. I repetint els mateixos errors, esclar.
A les portes dels 50 anys, ara mateix m’agradaria tornar a la infància, colar-me de nou en el meu passat per poder gaudir una altra vegada, i aquesta amb plena consciència, de les amistats d’aleshores, de les innocències i les passions primeres. Seria un viatge enrere fantàstic. Seria el protagonista de la pel·lícula, seria periodista d’un present-passat i seria, quan retornés al present, un historiador amb avantatge, un memorialista privilegiat. Però no passarà. Malgrat Einstein, només tenim dret a viure intensament el present.
El passat ni es pot canviar ni s’hi pot retornar. I, tanmateix, que meravellós que és recordar, que apassionant que és provar d’entendre com vam ser. Igual de meravellós com projectar un altre futur, una altra realitat. Són les dues cares de la mateixa moneda, del mateix desig d’abraçar tota la vida, la que hem deixat i la que anhelem. La dels rebesavis i la dels fills o néts. No deixeu que us neguin el futur ni el passat. Acabem amb Ciceró, que sobre el futur deia: “Els somnis pertanyen no a qui els conta, sinó a qui els desitja”; i sobre el passat: “Guardo els meus records fins i tot quan no vull, i no puc oblidar-los quan vull”.
