Ella volia un país normal

Si, d'acord amb Mariano Rajoy, permetre i facilitar la presència de les llengües oficials a les cambres de representació ciutadana no és propi de països normals, aleshores haurem de considerar que són anormals (o subnormals, o paranormals) països com Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Suïssa, República Txeca o Xipre (sud). Així queda palès en un informe presentat per la Plataforma per la Llengua el mes de juliol passat, el qual, amb el títol de Tractament oficial de les llengües en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen , ofereix una comparativa ben interessant sobre el reconeixement de l'oficialitat de les llengües pròpies de cada país en relació amb el seu nombre de parlants. Tots els països esmentats, per exemple, consideren oficials a tots els efectes -en plena igualtat amb la llengua majoritària- qualsevol llengua pròpia parlada per més d'un 5% de la població. És cert que, a la pràctica, es produeixen disfuncions prou conegudes en països com Itàlia i França, però, en qualsevol cas, Espanya és l'únic estat que no considera plenament oficials ni tan sols aquelles llengües parlades per més d'un 10% de la seva població, com és el cas del català. No sé quina valoració li mereix a Don Mariano aquesta dada, però no sembla pròpia d'un país gaire normal.

Els països normals tampoc no legislen sobre la seva llengua fins a extrems obsessius. I no ho dic per Catalunya, on ens passem tot el dia discutint sobre aquest tema però on el marc legislatiu que hi fa referència és més aviat prim: ho dic per Espanya, que té vigents fins a cinc-centes normatives, disposicions i reglaments que obliguen ciutadans i empreses a usar el castellà en les seves relacions amb l'administració pública (moltes de les quals, no cal dir-ho, estableixen sancions econòmiques per a qui les incompleixi). Aquest mig miler d'imposicions es troben recollides i descrites en un altre informe ben interessant que, com l'anterior, es pot consultar tranquil·lament a www.plataforma-llengua.cat. Ara bé, la veritat sigui dita: si d'alguna cosa parla aquest excés d'escrúpol normatiu és d'un país no gaire normal en matèria de pluralitat lingüística i cultural.

Quina mena d'anormalitat històrica arrossega un país que des de la seva mateixa Constitució consagra un principi de supremacia, del tot impresentable en democràcia, en establir que hi ha una llengua que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer i unes altres que, com a màxim, alguns tenim el dret d'usar? No sé si tot això li sembla normal al líder del PP i a tots els que pensen com ell: però després que no facin escarafalls quan vegin créixer el percentatge de partidaris del separatisme. Davant d'aquesta idea tan normal de país que cada dia s'esforcen a entatxonar-nos, el més normal del món és voler-ne fugir com de la pesta.