Elogi de l'escola que ens barreja
Permeteu-me que en aquesta Diada no em sumi al cor d’ardors patriòtics i greuges amb Madrid i, aprofitant que demà comença el curs escolar, em centri en un tema clau per a qualsevol projecte de país: la importància de tenir una escola que ens barregi. És clau, d’entrada, per combatre la xenofòbia més o menys latent (sobretot davant l’islam) que explica que aquest clam insistent de bona part de l’opinió publicada a favor dels refugiats sintonitzi més aviat poc -que ho preguntin a Merkel- amb l’elector mitjà. En la inhumana decisió de tancar les portes a milions de nens -i, tinguem-ho clar, no les tanquen polítics malvats sinó polítics espantats pel cost electoral que comporta obrir-les- hi té també un cert pes, per desgràcia, el fet que la majoria siguin musulmans.
Les persones de cultures, religions, ètnies o classes socials diferents tenim una forta tendència a no barrejar-nos. I la barrejofòbia s’accentua quan afecta el que estimem més: els nostres fills. Però acollir també vol dir apostar per l’escola que ens barreja. Demà comença el curs per a escoles públiques en què la immensa majoria dels alumnes són immigrants, i la llengua en què els intentarà parlar el mestre -la que passa per ser la pròpia del país- no la parla cap nen ni a casa ni al carrer. Algunes estan tan estigmatitzades que només les omplen famílies amb problemes massa greus perquè els preocupi portar-hi els fills. Però demà també comença el curs per a escoles no-públiques que són gairebé una reserva de catalans amb un cert pedigrí.
La integració, el procés que fabrica cohesió social partint de la diversitat i la malfiança, és impossible sense barreja, i la barreja no es propicia subvencionat escoles que serveixen per evitar-la. Per cada escola d’escollits hi ha una escola de rebutjats. Si som prou progres per creure’ns que tots els nens vénen al món amb els mateixos drets, hauríem de revisar molt a fons, críticament, el lema que no ha parat d’esgrimir cert pensament “liberal”: “Els pares tenen dret a triar l’escola dels seus fills”. És un lema que fa patxoca però, gratant-ne les primeres capes, sol acabar revelant unes motivacions que ens obliguen a reformular-lo:“Els pares tenen dret a triar una escola en què els seus fills no es barregin amb segons qui”.
El curs que comença demà encara està molt lluny d’una igualtat d’oportunitats que expressa molt millor un altre lema: “Tots els nens tenen dret a anar una escola que sigui tan bona, tan excel·lent, com qualsevol altra”. I jo encara afegiria: i, sempre que es pugui, a anar-hi caminant. Per avançar per aquest camí calen intervencions públiques de tota mena, començant per les que compensin les fortes desigualtats socioeconòmiques que fan de certs barris guetos. L’altre camí és el de la no-barreja, el de la descohesió i el de tot el que alimenta la xenofòbia. És el que obliga a donar la raó als pares que ens confessen, mig exculpant-se: “Si visquéssiu on vivim tampoc portaríeu els vostres fills a l’escola pública”.
