10/12/2016

Elusió, evasió i civilització

2 min

Una de les notícies de la setmana confirma fins a quin punt és la norma i no pas l’excepció l’elusió d’impostos per part de les gran corporacions. Queda per saber -no sembla que tinguem la voluntat, l’honestedat i els mitjans per investigar-ho com caldria- si també és la norma l’evasió. Elusió i evasió, dues paraules separades per un subtil matís que posa en evidència la doble moral que amara (i podreix) tot el cos social. L’elusió -ho recordo per al lector despistat-és l’intent de pagar el mínim dins del marc de la llei recorrent a l’enginyeria fiscal, i només pot ser castigada amb la reprovació social. L’evasió, en canvi, travessa aquesta línia vermella i s’exposa a penes de presó.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No cal rumiar gaire per adonar-se que, si bé en termes pràctics, hi ha un abisme entre les possibles conseqüències d’eludir i evadir, en termes ètics no hi ha cap fractura. Qui eludeix i no evadeix ho fa, únicament, per la por al càstig. Qui eludeix evadiria (i evadeix) si cregués (si creu) que no serà descobert. I cal ser molt ingenu per ignorar que la voluntat i la pràctica d’eludir és indestriable de l’afany d’enriquir-se al màxim que mou, per definició, una empresa privada. Encara que només evadir sigui delinquir, i equivalgui a robar, no sembla que qui eludeix (i roba legalment) pugui ser considerat menys lladre en termes estrictament ètics.

Si tot això ho traslladem al ciutadà mitjà observem que -amb petites excepcions que diria que aquí sí que es donen- el desig d’eludir (evadir i robar) no varia gaire. El que varia, d’una manera espectacular, és la possibilitat de fer-ho i la quantitat eludida. Però no és habitual que algú rebutgi l’oferta d’esquivar part de l’IVA rebaixant un cost real. I hi ha una gran coartada moral per fer-ho: “Si els més rics no paguen el que han de pagar i jo no tinc manera d’escapar-me’n, només faltaria que quan puc estalviar-me quatre duros no ho fes”. El greuge comparatiu corroeix la moral col·lectiva. Si la llei no és per a tots només recolza en la força de la repressió.

Tot plegat evidencia una paradoxa. El nostre model econòmic esdevé incompatible amb el respecte pels drets humans si no redistribueix i evita que creixi la desigualtat, però, alhora, té com a motor un afany d’enriquir-se que ja conté l’impuls irrefrenable d’eludir la redistribució i tot l’aparell legal que la sustenta. Podem fer totes les crides que vulguem al rearmament ètic, però no cal ser un geni per sospitar que la corrupció només deixarà de ser sistèmica si hi ha algun canvi en el sistema.

I algú em dirà: “Sempre hi ha hagut corrupció, en quin altre model econòmic no hi era?” Probablement en cap, d’acord. I precisament d’això es tracta, de construir un model que tingui com a motor alguna cosa més humana que l’afany d’enriquir-se. Els que han fet del mercat lliure una religió diuen que no existeix, que som així i què hi farem. Ser humanista vol dir continuar creient -avui en circumstàncies molt adverses- que l’home s’humanitza en un procés que anomenem civilització.

stats