‘Emergències’: la fina línia entre la vida i la mort
Diumenge TV3 va estrenar Emergències, una nova producció dels departament de nous formats de la cadena. Uns nous formats que ja no són tan nous. Emergències és hereu d’aquell Bellvitge Hospital, Jutjats o Barri. En aquest sentit, el programa suposa una evolució relativa. Ni tan sols en la realització s’hi aprecia voluntat de canvi. Al contrari, formalment Emergències utilitza un llenguatge audiovisual molt convencional (massa i tot) per narrar les històries de bombers, infermeres, metges i mossos, que s’entrellacen. Aquest és potser el punt flac del programa: la poca predisposició a innovar en matèria d’edició i realització tenint en compte que l’essència del contingut és ja un clàssic de la cadena.
Malgrat això, Emergències té aspectes molt positius. Sobretot, la voluntat de posar en valor uns professionals que vetllen pel benestar de la ciutadania des de molts àmbits diferents. El programa acompleix de manera impecable la funció de servei públic que ha de mantenir la cadena. La voluntat de cenyir-se als professionals a l’hora d’afrontar les diferents trames, en comptes de recrear-se en les vides de la gent que els necessita, accentua aquest aspecte. Utilitza el recurs d’humanitzar, posar cares i noms propis a tots aquells serveis que els espectadors coneixen de manera genèrica. Com passa en aquestes docusèries, cada episodi acaba tenint uns protagonistes entranyables, professionals que donen categoria i transmeten qualitat de servei: la Carme, la veterana infermera de l’Hospital Clínic, i la Coral, la seva auxiliar, es van guanyar l’audiència de manera immediata.
Després d’una arrencada èpica una mica forçada en què la música predisposava l’espectador a l’emoció, amb l’ajuda de la magnífica veu en off de Montse Llussà, que amb l’entonació ens conduïa a un context de vivències intenses, el programa deixava clara quina era la seva voluntat: impressionar-nos i commoure’ns amb les històries que veuríem a continuació. Un efecte de batecs cardíacs molt subtil que se sentia de fons, de manera gairebé subliminar, intentava aportar també una dosi extra d’intensitat a la narració. El primer cas va ser demolidor: una reanimació complicada que va acabar en defunció. La duresa de les imatges (tot i amagar o pixel·lar la cara del pacient) és també el que aporta aquesta dosi extra de tensió. Aquesta fina línia que separa la vida de la mort és, de fet, l’argument de fons d’ Emergències: el retrat televisiu dels moments més delicats de l’existència humana. I el que té d’impactant per a l’espectador és que el contingut és real. Les escenes crítiques estem acostumats a veure-les amb el filtre de la ficció, amb uns patrons visuals més esteticistes. Per contrast, la realitat ofereix un punt de vista més cru, més directe, que estimula molt més la sensibilitat, i això, des del punt de vista televisiu, ens angoixa però ens fa mirar.
