Emergents o decadents?

Amitjans de la dècada del 2000, enmig d’una sequera que va comportar l’aplicació de mesures inusuals, a algú se li va acudir emprar l’expressió inventada aigua de boca. En català, de l’aigua apta per al consum humà se’n diu aigua potable o, més col·loquialment, aigua de beure. Per raons que superen la meva exigua capacitat de comprensió de les coses, aquella denominació treta de la màniga va tenir un èxit mediàtic immediat, i no hi havia periodista que no fes algun paper referit a l’enigmàtica aigua de boca. Són coses que també em fan evocar l’inexistent suplici de la gota malaia (en realitat, bota malaia ) o els forats completament imaginaris del formatge gruyère (el de les grans bombolles d’aire és l’emmental). El fet que ningú no es molesti a observar com és el gruyère -probablement perquè no l’han tastat mai, ni l’emmental tampoc- em sembla ben bé ruboritzador, per no dir una altra cosa una mica més pujadeta de to. La repetició acrítica d’aquesta mena de collonades no és innòcua, però: porta a proferir-ne d’altres com si es tractés d’un hàbit malsà. La més recent s’ha produït amb els nous populismes, tant de dretes com d’esquerres, que han fet aflorar la crisi econòmica i que tant d’èxit electoral han obtingut entre le menu peuple. Acatant dòcilment l’autocampanya d’aquestes formacions, se’ls anomena partits emergents. Emergents? Com pot ser que tinguem tan clara l’adjectivació?

Imaginin-se que els mostren una fotografia en què només es veu un objecte pesant -una pedra- suspesa a l’aire. Com podem saber si, en aquell precís instant, l’objecte puja o bé baixa? Com podem determinar si l’han llançat de terra cap amunt o bé cau des d’un lloc elevat per efecte de la gravetat? Òbviament, és impossible: per saber-ho necessitem disposar per força de la seqüència completa. Amb la foto fixa no n’hi ha prou. El que sí que sabem amb una certesa total és que si un partit va ser fundat l’any 1985 i un altre l’any 2015, el primer és més vell que el segon. 30 anys més vell, per ser exactes. En aquest context, els adjectius vell i nou no tenen la connotació simètrica de pitjor i millor, respectivament. En canvi -i seguint en el mateix context- el terme emergent suggereix, per pura inèrcia semàntica, un seguit de característiques positives o desitjables. Una formació emergent és, doncs, alguna cosa més que una formació nova : l’expressió insinua que també és una cosa millor. I potser és així, evidentment. Però torno a la imatge de la fotografia: saber si la pedra en moviment capturada a la foto pujava o baixava és impossible sense disposar de la successió completa dels fets. ¿I si les suposades formacions emergents -totes, a dreta i esquerra- fossin, en realitat, un reflex de la decadència de certes idees i de maneres de fer ja superades, crepusculars? ¿I si allò que avaluem com a nou perquè resulta insòlit fos només una degeneració grotesca de l’original -una cosa que, havent arribat al seu final inexorable, ja no té més recorregut-? De metàfores il·lustratives no ens en faltarien: abans d’extingir-se, els darrers dinosaures van adquirir formes impossibles, d’una vistosa extravagància; però no eren cap realitat emergent, ans al contrari.

Des d’aquesta perspectiva que els acabo d’explicar, doncs, l’emergència i la novetat es transformen en decadència i agonia. No estic dient que sigui per força així, sinó només que resulta lícit percebre-ho raonablement d’aquesta manera. En qualsevol cas, sí que crec que, per norma general, qualsevol moviment manifestament reactiu -sigui en relació a la crisi econòmica o a altres circumstàncies semblants- sempre s’ha de mirar amb lupa, amb la intenció d’evitar els previsibles miratges. Crear una nova política no és el mateix que crear un nou model de cotxe, i resulta més aviat improbable que la forja d’un líder es basi en la perícia d’un realitzador televisiu o d’un perruquer. Del màrqueting polític n’emanen, com no podia ser d’una altra manera, productes polítics. I els productes, siguin polítics o alimentaris, tenen una vida molt diferent de la de les idees. Encara que des de la frivolitat i la ignorància s’equiparin les dues coses, no és el mateix vendre una pizza que una ideologia. Després de la garrotada bestial de la crisi de 2008, els partits i, en general, el sistema de representació parlamentària han entrat en una fase incerta. Aquesta decadència del sistema té els seus propis protagonistes, i són simètricament decadents. ¿És coherent, doncs, que els anomenem emergents? A veure com seran, quan apareguin, els de debò...