Publicitat
Publicitat

Émile de Girardin

Totes les generacions, inclosa la meva, solen acumular un conjunt més aviat incoherent de fantasies relacionades amb les bondats dels temps passats i amb les obscures incerteses del present i del futur. O bé, simètricament, s'emmirallen amb els paradisos terrenals amb què ens obsequiarà l'avenir i alhora senten llàstima pels que van viure abans d'ells una existència plena de calamitats. De fet, ambdues perspectives maximalistes són ben bé la mateixa: una forma autocomplaent d'ubicar-nos en el centre dels esdeveniments històrics, com si la nostra generació fos la frontissa exacta d'un gran canvi i tota la resta un fet insignificant, tristos parèntesis perduts en la immensitat del temps.

Des que tinc ús de raó sento a dir que al petroli "li queden 25 anys", i coses per l'estil. En tot cas, en el món en què em bellugo els vaticinis més vistosos estan relacionats amb el món de les indústries culturals, el futur de la universitat, les transformacions del periodisme, etc. D'això últim sento sovint certes coses d'una rotunditat extraordinària, i des de fa una dècada llarga. Encara me'n recordo -va ser pràcticament abans-d'ahir- quan la moribunda premsa gratuïta havia de revolucionar el sector; quan el periodisme digital havia d'enterrar el de paper; quan la TDT havia de transformar radicalment el panorama televisiu; quan el blog havia de capgirar el vell esquema del flux informatiu... Però resulta que, tal com les coneixem avui, aquest tipus de prediccions, sigui en un sentit o bé en un altre, tenen una antiguitat d'un segle i mig. La que comentarem en aquest article, concretament, té 176 anys d'història. El seu rerefons profund, però, difereix ben poc del de determinades discussions, en aparença hiperactuals i fins i tot inèdites.

Émile de Girardin (1806-1881) va ser un individu vehement i polèmic des de ben jovenet, potser per a exorcitzar uns orígens que la societat del seu temps i ell mateix consideraven vergonyosos (era fill natural del general Alexandre de Girardin). Aquesta vehemència va anar augmentant, i culminà en duels mortals -sembla que Girardin tenia una punteria letal-, matrimonis variats de finals abruptes, enormes èxits polítics i empresarials i enormes fracassos de la mateixa índole, amistats perillosíssimes amb els poderosos de l'època, inclosos els regents de França i els seus primers ministres, i una mena de predisposició natural a rendibilitzar els grans escàndols que sovint ell mateix orquestrava. Tot un caràcter, ja ho veuen. A més a més, va engegar iniciatives amb resultats numèricament insòlits per l'època: el seu Almanac de França del 1834, per exemple, va superar el milió d'exemplars venuts. Però si la memòria d'Émile de Girardin ha arribat fins a nosaltres és pel fet d'haver estat el primer a separar nítidament informació i opinió en un diari, l'any 1836, a La Presse de París. Ja veuen, doncs, que aquest debat és més vell que l'anar a peu. Sigui com sigui, el més interessant són les raons de fons que van portar Girardin a fer una cosa tan revolucionària com aquella. ¿És que potser el vehement Émile era, en realitat, un seràfic campió de l'ètica? No, en absolut. Va prendre aquella decisió per raons estrictament mercantils: l'equidistància ideològica -més formal que no pas real, per descomptat- multiplicava el nombre d'anunciants que es podien sentir potencialment còmodes dins d'aquell paper. Aquest fet li va permetre de rebaixar el preu per exemplar i establir una competència ferotge amb els altres editors.

Les noves tecnologies de la informació de l'època van provocar -com ara, com sempre- un gran impacte, que alguns van interpretar -també com ara, també com sempre- com "una revolució que ho canviaria tot". Per exemple, l'any 1851 es col·locà el primer cable telegràfic submarí entre França i Anglaterra. El fet de poder mantenir una conversa fluïda entre París i Londres va tenir un efecte psicològic similar al que ara produeix internet i, òbviament, va fer variar el flux informatiu i la mateixa naturalesa dels diaris. El 1880, la fotografia fou utilitzada per primer cop en una publicació periòdica, el Daily Graphic de Nova York. I així fins avui. Per descomptat, tots aquells canvis van generar turbulències immenses. Uns hi van sortir guanyant, i uns altres es van arruïnar. Això no és pas cap novetat: ha passat, passa i tornarà a passar, perquè els canvis, per definició, porten canvis associats. En aquest sentit, em sembla estrany que haguem perdut una perspectiva tan elemental com aquesta i decretem l'arribada de la fi del món si fa no fa cada quinze dies.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT