Emocions fortes

Què volies? Vinc a llegir. El comptador del gas? No, unes poesies.

Així va començar la història de divendres passat en un institut de no recordo quin poble de mar, de bon matí, un preciós matí assolellat de tardor.

Sí, m'espero. Miro per la finestra, una mica més enllà hi ha la platja, i em vénen ganes d'anar a fer un volt i passejar per la sorra freda, descalça, com en els estius de la meva adolescència rebel i impertinent.

Algú em diu que finalment ho han pogut arreglar, i que ja puc passar. Passo i empasso saliva. Hola. Els interlocutors que tinc davant asseguts en estranyíssimes posicions impossibles em miren, jo els miro. Tenen entre 16 i 17 anys i estan cansats, avorrits. Em sembla que no m'esperaven. Em poso a remenar papers, i em dic sense mirar-los que aquest combat està perdut abans de començar-lo. Busco i rebusco entre els fulls mentre faig temps per pensar com anar del comptador del gas a Ausiàs Marc i l'amor, com si res. Paraules, fulls i més fulls, poesies, preguntes sense resposta, voleu llegir-los vosaltres? I ni l'amor, ni la gelosia, ni el desig... Res no els va despertar del maleït letargi cansat.

Me'n vaig anar recordant les paraules del director del centre. M'explicava que ara els adolescents necessiten emocions fortes que els despertin l'interès, que s'han acostumat així perquè són fills de la comoditat i a més no creuen, deia, que estudiar sigui un privilegi, ni tampoc garantia de res, i que en realitat el seu futur és molt poc encoratjador. Córrer com sonats per la platja llegint Rodoreda hauria estat emocionant, però entre això i aquella aula desangelada hi ha d'haver alguna cosa més.

M'agradaria descobrir-ho per a una propera vegada, i si no, sempre quedarà l'opció de canviar la poesia per unes raquetes de tenis...