Feliç Sant Violentí

Tinc al telèfon la convocatòria d’una mani organitzada per les d’Endavant, que -si el temps i l’heteropatriarcat no ho ha impedit- ha tingut lloc dimarts al Portal de l’Àngela, de Barcelona. Diu: “Ens manifestarem per denunciar les diverses formes de violència masclista i entre elles i en concret el mite de l’amor romàntic”. I a continuació, el text -copseu-ne el joc de paraules- feia: “Per Sant Violentí i sempre, prou violències masclistes”.

Una mani contra la violència masclista, i tant. Però una mani contra l’amor romàntic encarnat per Sant Violentí com a forma de violència masclista, això ja ho veig molt més curiós. I no soc una dona romàntica, enteneu-me. Quan d’altres estan encara sopant i parlant de la capsa de llauna amb cromos que guardaven a sota el llit als cinc anys jo ja soc al llit del meublé de La França Xica. Els preliminars, les prèvies, les cares d’interès per saber com es diuen les teves germanes sempre m’han provocat narcolèpsia. M’encanta que em paguin les copes i el sopar, sí. Però no només ell, també tu. Si vaig en talons me li agafo del braç per no caure, sí, però en una cursa amb vambes el guanyo. M’encanta que em diguin coses verres i boniques i ser cosificada de tant en tant. Però jo també les dic i també cosifico. Se’m fa inevitable, de vegades, veure-li el cos, només el cos, deessa meva, però no el cervell. I això és perquè em vaig enamorar del seu cervell.

Però, tot i això, l’amor romàntic no és una forma de violència masclista. No ho confonguem, ovaris! L’amor romàntic pot ser ridícul quan tu no n’ets el protagonista, de la mateixa manera que la pelleringa és tova quan penja dels altres. L’amor és literatura, de vegades barata, però no és violència masclista. Perquè si ho és, ja cal que engarjolem les autores de les col·leccions Harlequin, Tentación, Deseo, Bianca i Jazmín. I la Meg Ryan. I la responsable del canal Cosmopolitan. Que per a mi, per cert, no estaria malament.