La lluna i vosaltres

Vam anar a la muntanya a veure la lluna i hi havia molta gent que havia tingut la mateixa idea. I com en un concert, com en un partit de futbol, els desconeguts ens vam saludar i ens vam oferir menjar i beure. Jo havia carregat tot de copes Riedel, per als amics, i dues ampolles de vi. Ella havia portat humus, ell pastís, ella patates rosses... Un home ens va deixar mirar amb els seus binocles.

Vosaltres, els nens, jugàveu a espantar-vos. Nosaltres bevíem i menjàvem asseguts en un banc del davant de l’ermita. La lluna havia sortit entre uns núvols molt negres i no era diferent dels altres dies, però sí que semblava més brillant. Vam gravar amb els mòbils, però, per sort, la visió al natural era millor i no ens hi vam entretenir. “¿Ens podem treure els abrics?”, vau preguntar al cap d’una estona. “No, que fa fred!”, vam contestar totes. “És que tenim molta calor...!”, vàreu insistir. I llavors, torçant la boca despreocupadament, vam fer: “Va, doncs sí, traieu-vos els abrics”. I la postil·la: “Però deixeu-los aquí! Que no ens els descuidem!”

Era màgic que encara ens preguntéssiu si podíeu fer tal o qual cosa i que nosaltres, tranquil·lament, sense pensar que un dia ja no preguntaríeu, us contestéssim. Era màgica aquella separació entre grans i petits: els grans tan quiets, els petits amunt i avall. Era màgic que el vi ens fes riure i explicar bromes sexuals. Era màgic que un dilluns a les sis de la tarda us haguéssim anat a buscar a extraescolars o a casa per anar a veure la lluna. Nosaltres érem conscients, en aquell moment, d’estar fabricant un record. Un d’aquells records difusos que de grans, un dia, explicareu a algú que sigui al llit amb vosaltres, després de l’amor, en aquella època concreta del principi d’una relació, quan encara et pregunten coses de quan eres petit, perquè ho volen saber tot de tu, tot.