13/01/2017

Organitzem-nos

2 min

Si els refugiats fossin en un campament de Catalunya potser tampoc no hauríem previst o no hauríem pogut pressupostar (se’n diu així: pressupostar) unes estufes. Ningú no havia previst que aquest hivern nevaria a Grècia, perquè Grècia, pel que en sabem, és aquell país càlid on s’ambienta el musical Mamma mía. I si ara, a corre-cuita, haguéssim d’evitar que els nens i els més grans de les tendes de campanya es congelessin i es morissin (això passarà), potser tampoc tindríem els cèntims per fer-ho. I diríem: “Aquí també tenim gent que passa fred, que no té calefacció”. I tindríem raó. No sé què preveu, la Constitució, quan la incompleixes sense voler, perquè una cosa a què tens dret, com l’habitatge digne, se’t nega.

Però ahir, llegint en Capdevila, vaig tornar-me a mirar les fotos d’aquesta gent desolada i sense destí. I eren fotos com les de la Segona Guerra Mundial, aquella mena de fotos que ens pensàvem que no tornaríem a veure. Podem enviar mantes i abriguets, podem enviar botetes i mitjonets gruixuts. Podem fer això, i podem també enviar diners. Però podem, a més a més, demostrar que no volem participar d’aquesta vergonya. Manifestem-nos. Indignem-nos per tal de no ser còmplices d’omissió d’auxili. Interpel·lem els que ens governen i no foten res, avergonyim-los, recordem-los que no han complert amb la seva obligació (i, en canvi, sí que han complert amb la indemnització a Florentino Pérez). Acampem, fem soroll, fem-los preguntes a les rodes de premsa una vegada i una altra, no ens acostumem al desastre, siguem corcons, obliguem-los a actuar o a excusar-se pobrament, omplim-los els correus electrònics de fotografies, queixem-nos, en massa, multitudinàriament, com sempre hem fet en aquest racó de món per les causes que hem considerat justes. Posem dia i hora i, un cop més, fem-ho.

stats